La veritat de les coses

Recordo perfectament les mentides amb les que es pot durant anys alimentar una teoria conspirativa. Recordo perfectament com, després dels atemptats gihadistes (també, convé dir-ho) de l'11 de març de 2014, alguns neuròtics de la bombolla mediàtica del Madrid publicat van sostenir durant anys que la veritable autoria dels atemptats era d'ETA. Així ho van mantenir el radiopredicador Jiménez-Losantos i l'avançat en la teoria de la postveritat, el periodista P.J. Ramírez Codina (d'arrels gironines per part de mare). El temps ha desfet com un terròs de sucre aquella teoria on prevalia l'interès polític (deslegitimar el govern Zapatero elegit democràticament) per sobre de la veritat. Després també van venir els quatre anys en què el PP va alimentar en cada sessió del Parlament espanyol la teoria conspirativa sobre el «cas Faisan», del qual no n'han sentit a parlar mai més.

Ara hauríem d'estar tots concentrats en la lluita contra el terrorisme internacional gihadista i a Catalunya hauríem d'estar tots pensant com són possibles processos de fanatització tan accelerats. Però ara alguns, en lloc de combatre els terroristes, combaten la policia que va combatre els terroristes. I per a alguns la incondicionalitat en la defensa o en l'atac ja està servida. Abans d'entrar en l'espiral de la ceguesa he fet un exercici tonificant. He buscat com ho explica la premsa internacional que no té res a jugar en cap frontisme. Agafo al vol l'edició de paper de Le Figaro del divendres 1 de setembre. En un breu es pot llegir, tradueixo: «Espanya havia estat advertida d'un risc d'atemptat. Madrid havia estat previnguda el passat maig que un risc d'atemptat es podia produir a les Rambles, que van ser atacades el 17 d'agost i van fer 14 morts, però Madrid va jutjar que l'alerta tenia 'poca credibilitat' segons han reconegut les autoritats».

Si J.V. Foix va escriure «és quan dormo que hi veig clar», ara vull dir que «és quan llegim la premsa estrangera que hi veiem clar». Gràcies als redactors de Le Figaro per donar perspectiva als fets, lluny del soroll. Anem per pams en aquesta curta notícia. En primer lloc informa que «Espanya havia estat advertida» en el titular. Després, el redactat comença dient: «Madrid havia estat previnguda». Primer element: només les autoritats de l'Estat tenen relacions internacionals amb serveis d'intel·ligència d'altres països, no pas els Mossos d'Esquadra. Segon element: la notícia acaba dient: «però Madrid va jutjar que l'alerta tenia poca credibilitat segons han reconegut les autoritats». Això és tot.

L'Estat rep els avisos, l'Estat els comparteix amb els Mossos, i l'Estat i els seus serveis d'intel-ligència valoren si l'amenaça és creïble o no. Aleshores, com pot ser aquesta grandíssima capacitat de manipulació per girar les tornes i carregar la responsabilitat als que van actuar diligentment en totes les seves competències?

Quan comença la mentida com a arma política, no hi ha res millor que llegir premsa estrangera, no juguen cap partida ni hi tenen res a perdre, només informen.

La incondicionalitat

En la reunió del Pacte antigihadista a Madrid vaig voler dir quelcom que no havia sentit després de dues hores de reunió: «L'11 de març de 2014 algú es va equivocar, i molt, perquè va voler manejar una crisi i la veritat de les coses com si no existís Internet. Ara tenim Internet però tenim una potent realitat nova que són els grups de conversa a través de WhatsApp i altres xarxes socials. Ara tots mostrem unitat, però en aquestes bombolles de mons de semblants que són els grups de conversa s'aniran construint les pròpies versions dels fets. Anem molt amb compte de no alimentar cap desinformació que exalti aquests mons». Consti que ho vaig dir, era el 21 d'agost, però consti també que no em van fer cas. Ben aviat es va alimentar el combustible per a la desinformació. Es fa molt desagradable viure en aquest món de les punyeteres realitats paral·leles. Com en tot a la vida, trobarem la sortida de la llum a tant d'obscurantisme. Des de 2012 moltes persones erren els diagnostics sociològics per fer massa cas a l'olla de Twitter, aquest raval limitat de les ganivetades. Tot depèn de saber utilitzar els canals d'informació.

Itàlia es mou

Aquest setembre es començaran a moure les coses, i molt, en la política italiana amb vistes a les eleccions parlamentàries de la primera setmana de maig de 2018. Ara a Itàlia completen les legislatures de cinc anys fins a l'últim segon, fins i tot les allarguen unes setmanes més. El partit de Mateo Renzi es divideix en dos (postcomunistes i centristes). Atenció a dues dades per als propers mesos: les eleccions regionals a Sicília poden donar la victòria a Forza Italia, tan enfonsada en les enquestes des de fa anys. Aleshores, es podria formular una coalició de centradreta guanyadora. Forza Italia no pot presentar la seva cara més carismàtica i desgastada, Silvio Berlusconi (80 anys i pendent d'una sentència de la Cort Europea de Drets Humans) pero sí que pot activar l'operació perquè el president del Parlament Europeu, Antonio Tajani, en sigui el seu cartell electoral. Renzi versus Tajani, properament a les seves pantalles.