Diguem les coses pel seu nom: la confrontació institucional entre Catalunya i l'Estat, que és molt més que el PP, és política per més que legisladors i governants, jutges i fiscals, àdhuc el TC, la tintin de jurídica. El Dret és l'eina posada al servei espuri d'uns i d'altres, però la causa és política.

Si mirem enrere, la renovació de dalt a baix de l'Estatut de 1979 no fou la resposta dels polítics catalans a una demanda generalitzada, majoritària, de la ciutadania del nostre país. Fou una infantil competició entre el PSC d'en Maragall i la CiU d'en Mas per posar en valor electoral qui dels dos era més catalanista.

Si anem a les hemeroteques, que de tant en tant s'hi ha d'anar per trobar l'origen de l'actual conflicte, comprovarem que tots els estudis sociològics realitzats en aquell temps ens deien que la reforma estatutària ni de lluny era el principal problema dels catalans.

Ningú no la demanava i a ningú li fou oferta en període electoral. Maragall mogué fitxa, Mas la va perseguir en un intent de nen entremaliat per aconseguir-la, i ERC i ICV hi posaren la resta.

Tots ells acordaren marginar el PP dels treballs parlamentaris, error! I aquest partit es revoltà i de quina manera, portant al Tribunal Constitucional la transacció aconseguida en seu de les Corts Generals entre una delegació del Parlament de Catalunya i una representació del Congrés dels Diputats i del Senat.

Pel mig dos fets incontestables: ERC es despenjà de l'Estatut de 2006 no fent-lo seu i només un de cada tres catalans el varen avalar a les urnes. Aquest últim fet hauria aconsellat una reflexió al voltant dels dos mons en col·lisió: el dels ciutadans de peu i el dels polítics en actiu. No es va fer.

El desastre que avui tenim damunt la taula ve de la creació d'un problema que cap enquesta senyalà que es trobés entre les deu, quinze o vint prioritats de la societat catalana.

Un problema literalment inventat pels partits catalans amb representació al Parlament de Catalunya, excepció feta dels populars, aleshores encapçalats pel moderat Josep Piqué. Un problema inexistent i inventat per a la confrontació política entre partits que vingué a enverinar barroerament el pati català després de l'emprenyament d'en Mas perquè havent guanyat les eleccions no fou el president de la Generalitat. Es fa precís no oblidar res de tot això.

L'articulista que signa pot dir allò que darrerament he escoltat de boca de molts catalans que fins abans-d'ahir es proclamaven independentistes: «Jo ja havia dit que això de la secessió no podia ser». Però ho pot dir perquè queda enregistrat en aquest diari, en altres, en mitjans audiovisuals i, sobretot, en sengles articles d'anàlisi juridicoconstitucional donats a conèixer en publicacions dedicades exclusivament al Dret. Allò fou una follia sense base social que porta causa dels fets que ara vivim entre l'esperança i la por. O no és políticament correcte dir-ho així?

Som a temps per aturar tot allò que ens cau i que portarà Catalunya a un període d'inestabilitat política, confrontació cívica i empobriment econòmic? En la meva humil i sempre subjectiva opinió crec que no. Ho sento.

Per un costat, el català, i sempre referit al seu govern, a la majoria del Parlament i als hooligans que els tenen tenallats, per no dir agenollats, és presoner de la il·lusió, de la creença en un més enllà gairebé divinitzat i del fanatisme; és a dir, de tot allò que neutralitza les defenses reflexives que tenim els humans.

Davant d'aquesta qüestió de fe, l'altre bàndol abandona el camp de la política -el territori de l'entesa des de la desavinença- i empra exclusivament els instruments de tot estat democràtic i de Dret que vol o ha de preservar la seva unitat territorial, inclòs el poder coercitiu que li és intrínsec. Hi ha massa oceà entre ambdós posicionaments com perquè es doni una treva.

El model català de convivència ha estat regit per la comprensió de les raons de l'altre, pel respecte a la discrepància i per la voluntat de cercar el punt de trobada o capacitat d'acord per continuar fent camí.

Avui, i em resulta molt trist dir-ho, la societat catalana està trencada en dues (o més) i, a sobre, una d'aquestes té actituds burlesques, desafiants i desobedients respecte de les lleis i aquells que les han d'aplicar. Ha retornat amb força la nostra congènita vocació d'anarquistes amb possessió de la veritat absoluta.

Estem vivint una revolució i res no em causaria més dolor que es complís la dita que «tota revolució necessita morts o màrtirs o ambdues coses alhora». No faig tremendisme; simplement dic el que molts pensen.