om cada setembre, escoles i instituts reprenen la seva activitat normal amb els seus rituals i sensacions: retrobades amb companys, nervis per als alumnes i docents que s'inicien en aquest art de l'educació, aroma de llibres nous, estrena d'estris, retorn a les antigues rutines...

Com tota cosa transcendent, en aquests primers dies trobem una barreja de sentiments: alegria, incertesa, nostàlgia, tranquil·litat, excitació, un munt de coses difícils de controlar, que per contra, permet recuperar el confort d'un territori físic i mental més o menys conegut. Cada experiència és única i intransferible: recomencen el curs alumnes, mestres, pares,... Malgrat aquest cúmul de contradiccions, escola i instituts actuen com els cicles del paisatge: la caiguda de les fulles de la tardor, i el fred de l'hivern, necessàriament han de donar lloc a l'esperança d'una primavera. El curs recomença carregat d'il·lusions, malgrat que arrosseguem encara, vells problemes.

Enguany, després de vuit anys de reculades i estancament en els pressupostos educatius, sembla que experimentem certa recuperació. A les declaracions d'inici de curs, la nova consellera i els directors de serveis territorials anunciaven un increment de docents significatiu, més de mig miler a comarques de Girona. Ho presentaven com a una bona notícia, i és cert. Tanmateix, van fer un exercici de mala memòria. Aquesta recuperació de professorat, la meitat del que caldria per recuperar la mateixa correlació alumne-professor del 2009, no és fruit de la generositat de l'administració. De fet, la Conselleria no estava disposada a prendre aquesta decisió, i només la pressió sindical, en el moment de la negociació pressupostària, propicià un acord, el passat 31 de gener, que implicava la reversió de moltes retallades que tenien com a conseqüència la contractació de mestres i professors.

Tanmateix, l'absència de voluntat de millorar la inversió en educació pública (malgrat el pas endavant, no ultrapassem un 2,2% del PIB, lluny del 6% que estableix la pròpia LEC), i de prendre decisions que facilitin la vida quotidiana als centres, es demostra en l'incompliment de moltes de les mesures pactades. Es va dir que tots els docents serien nomenats als centres l'1 de setembre, i ens hem trobat amb nombrosos casos de vacants nomenats els dies 6 o 7, i que no s'incorporaven fins el dia 8. A banda de l'estalvi econòmic que representava això, aquest impàs servia per tal que moltes direccions podrien triar a dit a mestres i professors, amb procediments opacs i irregulars. Precisament aquesta selecció arbitrària, especialment intensa a comarques de Girona, així com les places perfilades (triades a dit), és un element que està generant malestar en els claustres, on queda cada vegada més clar que el capital social, o la disposició a la flexibilitat laboral, sol ser més decisiu que disposar de l'especialitat o l'experiència. La qüestió és que, vistes les proves de competències bàsiques, comparades amb els centres que seleccionen arbitràriament, veiem que els nivells educatius no milloren en absolut. Aquestes mesures, per tant, no tenen justificació educativa, sinó que es tracta de pura i dura ideologia, fer creure que la gestió pública s'ha de fer sota paràmetres d'empresa privada.

Malgrat tot, que hi hagi més docents a l'escola pública continua essent una bona notícia. I, encara que el pacte estableix que la recuperació ha de continuar, és molt possible que es percebi una millora en el sistema. A diferència del que afirmen alguns responsables educatius de la nostra Conselleria, i amb l'aval de tota recerca acadèmica i científica, a menor nombre d'alumnes per professor, l'educació millora de manera ostensible. I és possible que enguany puguem tenir ja els primers fruits. La qualitat té a veure més amb la lògica aritmètica que amb la ideologia.

Finalment, hi ha un fet que cal esmentar. El proper 1 d'octubre, aquest país té una cita amb les urnes. Considero que les escoles són espais de formació cívica. Cal que els nostres alumnes puguin veure com es fan els preparatius d'una votació transcendent, i ser conscients que a les escoles la gent participa de la festa de la democràcia. Al cap i a la fi, és important que les noves generacions vegin que els conflictes polítics es resolen democràticament, que una societat democràtica resol els seus problemes dialogant i votant.