Un dia al geriàtric

Com un particular rellotge de sol que molts d'ells tenen incorporat després de centenars de tardes en aquell racó de Girona en què transcorre la seva vellesa. «Quan l'ombra fa la volta completa, són les cinc de la tarda», almenys durant tot setembre, assegura Gregori, intern que deixa passar el temps assegut en un dels seus bancs del pati, coneixedor de les ombres del recinte.

Estudiar l'ombra dels edificis en un tros de ciment és potser un dels símptomes de la concepció del temps de les persones grans. «Aquí poc a fer més que fumar i deixar passar les hores», assegura un d'ells.

Buscant un encenedor

Diversos ancians, tots ells homes, surten amb cigarrets a l´aparcament del Geriàtric de Palau. Com que està prohibit que portin encenedors, demanen foc, sense èxit. Fins que una familiar surt a fumar al pati. «Va, nois», els diu i els fumadors s'acosten a l'única propietària d'un encenedor.

Una cosa tan simple com un encenedor té un altre valor en un geriàtric, on el seu ús no està permès. També el tenen les visites. No tots els ancians reben amb freqüència els seus familiars. Les notícies de l'exterior tenen un valor afegit. Una de les ancianes presents al pati rep la visita de la seva filla. Diverses persones grans soles se li uneixen a la recerca de conversa, i aviat la filla es veu en entre un cor d'àvies que li comenten les activitats de la setmana.

Antonio, es diu, té 85 anys i roman apartat del grup. En la seva «vida anterior» ha estat paleta, segons explica. «Soc de Barcelona, ?treballava en uns edificis de Cassà de la Selva quan em vaig jubilar i em vaig quedar a la zona. Fa més de deu anys que visc al geriàtric», assegura. «La meva família és lluny, no tenen gaire temps per venir, però de tant en tant venen. La vida per a ells segueix allà fora».

«Són de les poques parelles que es veuen al geriàtric. En general, arriben sols, després de la mort d'un d'ells», diu una de les auxiliars entrevistades. Ella, de 87 anys, va en cadira de rodes, ell, de 90, amb caminador. Ell no pot parlar, però sí veure les revistes, que no llegeix, sinó que «només mira», segons la seva dona. «Li agraden les fotos i els titulars grans», assegura, «no importa de quin any siguin». La revista que té entre mans és un Pronto de 2012.

La lucidesa de la dona contraresta la pèrdua de memòria del marit, com si un sistema natural de la parella donés a un el que l'Alzheimer treu l'altre. Es pregunta si arribarà a veure una república catalana. Aviat el periodista es troba envoltat de gent gran que parlen i opinen.

A l'altra punta de la ciutat, als voltants del geriàtric Puig d'en Roca, són pocs els ancians que surten a caminar pels voltants, ja que la seva ubicació, com la de Palau, es troba en un pronunciat pendent.

A la sala d'acollida a la qual el periodista accedeix no només es veuen persones grans sinó gent que, per la seva situació social o malalties degeneratives, no pot valer-se per si mateixos.

L'esposa d'un dels interns, l'única visita de la sala a aquesta hora del dia, comenta els casos de cadascú.

Hi ha el pròfug, que cada matí intenta escapar-se per tornar al poble, el que tenia un alt càrrec a Girona, l'ancià que amaga el comandament del televisor perquè no se sintonitzen novel·les, el que cada matí s'acosta al taulell d'entrada per fer un suposat check out com si d'un hotel es tractés. Les seves vides passades els han unit en el factor comú: la vellesa en un geriàtric.

Els testimonis

Diversos dels treballadors enumeren les històries de tots dos centres. «Al final, hi acabarà passant més de la meitat de gent de Girona. Així que hem conegut moltes persones al final de les seves vides, quan més necessitades i nues es troben», assenyala un dels treballadors del geriàtric de Palau.

«En el temps de les monges, tenien plaça unes germanes molt riques de Girona. Les monges no deixaven beure a ningú, però a elles els estava permès el seu gotet de whisky de cada nit, deien, per estar acostumades a la beguda», explica una de les treballadores en referència a quan Puig d'en Roca encara era un asil portat per les monges.

«Hi havia unes germanes que eren sordes, mudes i cegues. I malgrat això, ho sabien tot, s'assabentaven de tot. Ens preguntàvem com ho feien. Sabien sempre en quin dia eren, quina hora era, tot el que passava a fora, i anaven ben arreglades, amb les ungles pintades», explica una altra de les treballadores del Puig d'en Roca.

Històries de vida que aviat recuperen la d'aquell casament, famós entre els interns, el de Rosa i Fernando. «Rosa i Fernando es van casar, amb casament i tot. Un casament de mentirillas, perquè ella era vídua i si es casava deixava de cobrar la pensió, però que va fer una gran il·lusió a tothom a la residència. Una història més enllà dels anys que tenien».

Segons els testimonis, el món dels geriàtrics ha canviat molt en els últims temps. Treballadors amb dècades expliquen com era en els anys 80, quan la falta de professionals i de mitjans era una constant. «Els ancians que no es contenien, portaven l'orinal obert a la cadira de rodes, com si tota l´estona estiguessin asseguts en un vàter, de manera que les sales pudien.

Quan va arribar la Generalitat va dir que calia posar bolquers, i tothom es va horroritzar. Hi va haver des de llavors com una rivalitat de Palau contra el Puig d'en Roca, perquè Palau era un centre que ja estava modernitzat dins de la Generalitat, i nosaltres érem els nouvinguts», comenta un dels treballadors amb més antiguitat en el servei geriàtric.

Qui explica el relat va entrar a treballar l'any 87 a Puig d'en Roca i ha passat la meitat d'una vida entre els seus murs.

L'acompanya un quadern de fotografies d'aquests anys, on es veu l'afecte que molts treballadors tenen als interns. Amb l'avanç de les instantànies, van per any, el treballador comença a assemblar-se a aquells avis que ha cuidat en el transcurs de la seva vida.

«Quan vaig entrar a treballar al geriàtric tenia un mobiliari molt bàsic, no teníem guants o grues, les monges ho portaven tot de manera artesanal. Tot just s'atenia els malalts, la llei era que el dolor apropa a Déu, segons deien les monges», assegura.

Les històries se succeeixen entre els empleats de tots dos geriàtrics. «Hi havia un avi que complia cent anys, i li volien fer una festa. Ell tenia mala hòstia. Se senyava i deia "largaros d'aquí". El dia de l'aniversari es va amagar sota el llit i es va agafar als ferros i no vam poder treure´l. Es deia que havia estat metge d'Alfons XII». Entre els residents, cada temporada hi ha personatges representatius de la ciutat de Girona, pel seu treball, per la seva fama o la seva història personal.

Sense alternativa

«El meu pare és plenament conscient de la seva situació, durant anys es va negar a entrar al geriàtric, però en morir la seva dona, i perdre mobilitat, no li va quedar alternativa», assegura un dels parents d'un intern de Palau. «Aquí va trobar una altra forma de vida, està cuidat i content».

Només recórrer el geriàtric de Palau, té sis plantes, 222 places residencials i 11 pisos tutelats, un sembla immers en un laberint de formigó i finestrals que donen al bosc limítrof. Puig d'en Roca, per la seva banda, compta amb 205 places i una planta sociosanitària amb 37 interns. Els passadissos de tots dos centres són testimonis del canvi de concepció d'un geriàtric, on es veuen quadres pintats pels seus interns, l'avís d'obres de teatre protagonitzades per ells, i una infinitat d'activitats, com una «teràpia assistida amb gossos» on els avis poden rebre la visita dels animals i ser els seus padrins, o les sales de joc per a nens, on els avis poden jugar amb els seus nets.

Molts dels ancians residents en els dos centres, en ser entrevistats, parlen del seu passat, de la seva infància a la postguerra. «Llavors el món era un altre, un lloc molt dur», diu un d'ells, «el món que ve no pot ser sinó millor, un món on es tingui en compte la gent gran».

La situació

Les fuetades de les retallades que van assolar el sector de la dependència durant el govern d'Artur Mas encara es noten a les residències catalanes.

La situació: sous dels cuidadors congelats amb una pressió assistencial que no baixa. Les patronals avisen des de fa mesos d'una situació financera «límit», ja que les tarifes que paga el Govern per plaça concertada estan congelades des del 2010, però els costos de vida, diuen, han augmentat un 10%.

Catalunya disposa de 38.507 places de residència amb finançament públic. D'elles, només el 13% són propietat de la Generalitat, com ho són les dels dos geriàtrics més importants de Girona, el de Puig d'en Roca i el de Palau. La resta són places concertades a empreses privades del sector. Durant la crisi, el pressupost per a residències es va reduir en més de 43 milions d'euros en dos anys, passant de 637,1 el 2011 a 593,9 el 2013, l'època més dura de la tisorada, de la qual encara no es recuperen.

Molts dels treballadors demanen des de fa anys la millora de condicions laborals. Retallada de personal, manca de mobiliari, salaris baixos, són alguns dels seus reclams. Per la seva banda, familiars d'interns fan referència a la llarga llista d'espera, gairebé un any, segons la condició de l'ancià, per ingressar a banda i centres geriàtrics de Girona.

«Ens han retallat les suplències del personal.

A partir de la crisi es van inventar que fins per sota d´un determinat nombre de persones d'una plantilla no es cobria aquestes absències. Amb la qual cosa les condicions de treball són molt dures». És la famosa «ràtio virtual», assegura una de les treballadores de Puig d'en Roca coneixedores de la situació gremial en referència a un treball «dur físicament i mentalment».

La calor ha estat un dels temes principals dels últims estius en els dos centres. Les associacions gremials van denunciar un «estrès tèrmic» per la falta d'aires condicionats suficients. «Els dos geriàtrics públics de Girona necessiten molta inversió, perquè són grans i antics. S'han vingut a fer mesuraments de calor i van detectar ­estrès tèrmic. Així ho va determinar la inspecció de Treball.

«Quan un treballador ha de treballar amb estrès tèrmic, no es troba dins les condicions necessàries per ­exercir bé la seva feina», assenyala una de les treballadores entrevistades.

De retorn a Palau, a la pujada del geriàtric a l'església, un ancià força el motor de la seva cadira de rodes. Li falten les dues cames.

El periodista l´acompanya cap a l'estanc limítrof a un forn. Diu anomenar-se Jordi, haver estat cambrer per tot Espanya i haver perdut les cames per la diabetis. «Fumar és l'únic que em queda», explica ja de tornada amb diversos paquets a la falda que ensenyen imatges terribles del que pot fer el tabac en el cos humà. «No em preocupa», assegura l'ancià. Diu estar sol. «No tinc família, ni ningú que em visiti, però així està bé, no necessito res més que el meu tabac».

Sense resposta del Govern

La Generalitat no respon a les comandes de visita per part del periodista passat els mesos i les autoritats dels dos geriàtrics deriven cap al laberint burocràtic en sol·licitar el seu testimoni. Tot i que no és difícil parlar amb els interns. És com si molts agraïssin l'atenció, que se'ls pregunti com estan i què necessiten.