Comença malament el dia, amb el gimnàs tancat no puc fer l´exercici de cada matí. Ja m´ho podia imaginar. Ahir vaig coincidir al vestidor amb un dels monitors. Ell i jo sols. Jo vestit i a punt de marxar i ell en calçotets i a punt de treure-se´ls per entrar a la dutxa, em va dir que estaven discutint amb la resta de monitors què fer durant l´aturada. I jo: que en vingui només un, així feu serveis mínims. Va riure pensant que li havia fet una broma, mentre amb una mà s´estirava els calçotets avall. No em vaig quedar a escoltar més explicacions.

Tot el que va malament pot empitjorar. M´informen que en Jesús Badenes, company del diari, ha estat agredit mentre cobria la jornada a Salt. És com un acudit antic: quin és el súmmum d´un periodista tranquil i pacífic? Que l´agredeixin en una mobilització contra la violència. No és un acudit perquè no existeix tal mobilització contra la violència, és només una aturada contra el Govern espanyol, subvencionada pel Govern català. Més un lockout que una vaga, més burgesa que obrera, del tot política i gens laboral. Un pas més en la bogeria, que serveix perquè bombers i tractoristes perllonguin els seus minuts de glòria. A Catalunya hem arribat a un punt que si un bomber fa un pet s´ha d´aplaudir, i si a la carretera un tractor empre­nya, se li ha de tocar el clàxon amb alegria, no com abans, que es botzinava per cagar-se en els seus morts. La paraula de bombers i tractoristes és sagrada i quan es dirigeixen a la multitud és com si ho fes l´oracle de Delfos. Com si deixar-se fotografiar en pilotes cada Nadal o conviure amb vaques i gallines dotés els homes d´una saviesa especial. Coses dels catalans.

Un d´ells -no sé si bomber o tractorista, ja no els distingeixo, duia un casc groc i anava vestit de taronja- es dirigeix a la gentada que hi ha al davant del Col·legi Verd disculpant-se perquè diumenge no hi van ser a temps quan va arribar la Policia. Potser no és bomber ni tractorista, potser és del Setè de Cavalleria. Aprofito per admirar el Col·legi Verd, d´aquí endavant Zona Zero de la Cosa: la gent hi deixa flors, missatges cursis i espelmes. Acabarem enderrocant l´escola i aixecant al mateix solar un memorial a les víctimes. Prèvia requalificació dels terrenys, que això es Catalunya.

Els piquets fan tancar els pocs comerços que s´han arriscat a contradir les ordres de Govern i ANC, si és que no són el mateix. Per fer un cafè queden els bars regentats per xinesos. En la seva llengua no existeix «vaga» ni «aturada» ni «descans setmanal», curiós poble que viu per treballar i que sembla ni integrar-se ni interessar-se per res, però que no perd detall: el que té el bar de Vista Alegre obre cada dia a les 8, però diumenge a les 5 de la matinada obria portes: sabia que al costat hi havia un col·legi electoral i que la gent hi aniria a partir d´aquella hora. Amb els diners que va fer, pot comprar mig Xangai i encara deixar xavalla per pagar la multa de Presidentmàs, que els xinesos són agraïts. El bar Cuéllar, a Vila-roja, fa vacances. Una llàstima. No per anar a fer-hi l´aperitiu, que també, sinó pel plaer de veure-hi arribar piquets, amb estelada penjant a l´esquena, dient-li a en Cuéllar que ha de tancar. A en Cuéllar. Que tanqui pel bé del país. Pagaria per veure-ho.

Quan em dirigeixo a la mani -mai he anat a una mani si no és a treballar, no sé si soc esquirol o una paradoxa vivent- veig pares amb nen petit a coll, el qual a la vegada porta estelada al coll. Tot normal. No em mirin així, no és sarcasme. També hi ha qui lliga estelades al coll del gos, i no té menys sentit de pàtria que un nen de tres anys.

Intento descobrir infiltrats. Es preguntaran com es reconeixen. Ho explica el manual del bon independentista: infiltrat és tota persona que no actua cívicament en la revolució dels somriures, i això inclou des de tirar papers a terra, a provocar la policia o agredir un periodista. Diu el manual que tota actitud incívica o delictiva s´ha de denunciar al crit d´«infiltrat!». Fins i tot els lletjos són infiltrats, els catalans només poden ser bons i guapos.

Buscant , buscant, no trobo infiltrats, sinó l´Eva. Aquí, la meva ­senyora. Aquí la mani. No em deixa ni obrir la boca.

-Ja sé què penses. Que tots els que estem aquí som idiotes i ens enga­nyen.

-No, dona. No només estan enganyant els idiotes, també us estan enganyant a la gent de bona fe.

Anys de convivència m´han dotat per a la solució de conflictes així que amenacen de sorgir.

Segueixo camí. Soc l´únic que va Joan Maragall avall. Centenars de persones amb estelades caminen en direcció contrària a la meva. Sempre al revés dels que porten banderes. Ja soc massa vell per recular. A més, vaig al diari. A treballar.