e'm diu, i també llegeixo, que la diferència entre el decapitat president Artur Mas, Arturito per a la família, i el tossut president Carles Puigdemont, pel que fa a la reconversió de Catalunya en un estat, es troba en què el primer aposta per un acord previ amb l'Estat (l'espanyol, per descomptat), mentre que el segon, com s'ha vist, no l'entén necessari i col·loca el verb «acordar» per a l'endemà de la proclamació unilateral de la independència.
Si això els distingeix en l'impossible fàctic del que s'anomena «alliberament d'Espanya», és que ambdós estan igual d'embogits, políticament parlant, atès que el nucli indisponible és precisament la unitat d'Espanya, segons la llei primera, com ha recordat de males maneres el Rei i els ha recordat repetidament la Unió Europea, àdhuc Rússia i el seu president, Vladimir Putin, amb plena i volguda coincidència amb el president dels Estats Units, Donald Trump.
La fantasiosa discordança entre en Mas i en Puigdemont no és res ni serveix per a res quan ambdós han seguit camins matisadament diferents per arribar al mateix lloc: La ratera, tancar la porta des de dins, llançar la clau, enganyar les masses per demanar finalment auxili en l'estadi espiritual de la foscor més absoluta.
No han estat sols en aquesta estratègia de confondre un elefant (l'Estat) amb una formiga (la Comunitat Autònoma de Catalunya), dit des de les potencialitats efectives d'un i altre en cas de baralla.
Els ha acompanyat ERC -per cert, els recomano el llibre « Los (des)controlados de Companys», l'autor del qual, Javier Barraycoa, responsabilitza el «president màrtir» d'assassinats en la Guerra Civil- i les CUP, en el Parlament; l'ANC i Òmnium Cultural en el carrer; i finalment l'alcaldessa Ada Colau, en Pablo Iglesias i Podem - els quals «carden», en versió garrotxina, els innocents del PDeCAT-, i tots els antisistema que han abominat del verb treballar.
En trobar-se, tots ells, en el fons del fons del cul-de-sac, es mantenen ferms en la seva renúncia a la tesi del filòsof Bertrand Russell, segons el qual una proposició és verdadera només si es correspon amb els fets. Aquesta consideració, àmpliament desenvolupada en les seves obres, la va bastir contra els pragmatistes i els neopositivistes.
Aquests defensaven que les afirmacions no es validen pels fets, sinó en virtut de la seva coherència en el marc interpretatiu.
Això escandalitzava Russell perquè, portant-la a terme, una proposició falsa podria convertir-se en veritable si es construïa en un marc fantàstic i il·lusori, dogmàtic, amb la finalitat que fos majoritàriament acceptada, tot creant el dubte públic sobre quina és la realitat i quina és la ficció, pas primer, per després substituir la realitat per la ficció fins arribar a convèncer que la ficció és certament la realitat.
Això és el que s'ha fet a Catalunya des del poder polític i des de les mobilitzacions ciutadanes tot donant validesa a la pregonada opinió de Maquiavel que el poble és ignorant de mena i pot i ha de ser utilitzat pel Príncep amb independència que la causa sigui noble o no.
A un pas de proclamar unilateralment la independència de Catalunya d'acord amb un referèndum qualificat d'il·legal per tothom i d'una llei no aplicable, amb la significativa excepció de Nicolás Maduro, el president Puigdemont apel·la a la intermediació de qui sigui abans de llançar Catalunya sencera pel precipici. Tossut sí que ho és; beneit, no.
Vol salvar fins i tot l'orquestra del Titànic de paper estrassa que va salpar sota les ordres del capità decapitat per la CUP abans no s'ofegui en el no-res. Sembla que finalment ha llegit Russell i s'ha adonat que, certament, els fets són els fets i mai es podran bescanviar per somnis d'infantesa.
Mentre hi ha vida, hi ha esperança, s'haurà dit, però hauria de saber que Madrid, com abans feu Roma, sí fa pagar a qui considera traïdor: Ningú no s'asseurà a cap taula si abans el president de la Generalitat no fa pública la seva renúncia a la il·lusòria independència.
És el preu a pagar que, alhora, no serà l'únic preu. Per alguna cosa en Mas ha endreçat la seva fastigosa supèrbia per passar la safata.
