airebé ha passat desapercebut. Les crisis polítiques d'Espanya l'any 2016, quan la complexa formació del seu govern a causa d'un guanyar sense convèncer la majoria dels ciutadans i la de Catalunya, aquesta originada fa uns sis anys i permanentment atiada, han portat com a resultat la desaparició de la qüestió de les pensions de jubilació de l'agenda dels nostres representants. Tanmateix, d'existir, existeix l'assumpte.
Algunes dècades han passat, però és bo de recordar-ho quan la desmemòria volguda o consentida ho ha posat a les golfes. Dic, així, que hi hagué un temps en què l'antiga CiU, la verdadera, no pas la donzella anomenada temporalment PDeCAT, va portar a debatre al Congrés dels Diputats l'ús de les pensions com a instrument electoral no ètic de conquerir vots a l'objecte d'acabar amb les subhastes programàtiques que mai no arribaven al BOE.
D'aquells debats parlamentaris sorgí -també de la mà de CiU i del seu diputat Rafael Hinojosa - l'anomenat Pacte de Toledo mitjançant el qual una amplíssima majoria subscrivia l'augment anual de les pensions d'acord amb la inflació real a final de cada exercici pressupostari. Els pensionistes deixaven de ser mercaderia electoral i se'ls atorgava seguretat jurídica. Que jo recordi, tot i alguns ajustaments, aquell gran pacte arribà al 2004.
Amb la crisi econòmica que el president Rodríguez Zapatero no sabé veure arribar i que el seu ministre d'Economia i Hisenda, Pedro Solbes, va negar moltes més vegades que l'apòstol Pere respecte de Jesús, l'acord es convertí en un grapat d'estelles mal relligades.
Però els pensionistes d'aleshores també varen contribuir -i de quina manera!- a la gestió social de l'atzucac econòmic de tot Espanya evitant un esclat de mil dimonis. Ho varen fer suportant les distàncies cada vegada majors entre el percebut i el cost de la vida, i ho varen fer en convertir-se en paraigües i salvavides de molts familiars en atur i sense ingressos. El reconeixement dels poders públics, principalment l'executiu i el legislatiu de l'Estat i de les comunitats autònomes, encara ha d'arribar.
El Pacte de Toledo, tot i mantenir el seu nom d'origen, ha estat desmantellat a la pràctica. Ni les pensions pugen d'acord amb la cistella senyalitzadora del cost de la vida, sempre canviant pel que fa al seu contingut amb l'única finalitat de maquillar la imparable realitat d'uns preus a l'alça, ni tampoc, ens diuen, que estan garantides.
El futur de les pensions de jubilació, d'orfandat, de viduïtat i de la resta de situacions han desaparegut dels programes electorals per caure en un oblit insultant. Per imperi de la llei, la gent ha contribuït a la caixa de la Seguretat Social en la mesura dels seus ingressos i ho ha fet com aquell que va posant els seus diners a la guardiola per a quan arribi el dia de les vaques flaques.
Trobant-se en aquest estadi de la vida laboral i de la vida biològica, es troben molt preocupats pel seu futur. Any darrere any, el Congrés dels Diputats i el Senat no fan altra cosa que fixar uns augments molt per sota de l'increment del cost de la vida atès que els estalvis han estat gestionats pels distints governs estatals en el marge del «malament» al «molt malament». Perquè estalvis eren, certament, i els garantia l'Estat.
La concentració de pensionistes arribats de molts llocs a la capital del Regne de començaments de mes no obtingué més ressò que el periodístic. El silenci dels actors parlamentaris, fossin del govern o fossin de la plural oposició, fou total.
Els sindicats convocants, CCOO i UGT, només varen aconseguir un mobilització perfectament descriptiva que serví per arrancar del govern del president Mariano Rajoy un « volveremos a tratarlo», que és la versió postmoderna de la clàssica creació d'una comissió que acaba com el rosari de l'aurora.
No anem bé quan la política és un seguit de quadres abstractes com ara les paraules del president Carles Puigdemont dites en el Parlament de Catalunya aquesta mateixa setmana o l'absència de representant del PDeCAT en la reunió de portaveus parlamentaris que seguí a l'esmentat anunci governamental.
