Un 34 % dels pares i mares que han viscut l'experiència d'un fill o filla que ha superat un càncer afirma sentir-se encara amb malestar emocional tot i que la malaltia s'hagi erradicat, segons un estudi de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i el Vall d'Hebron Institut de Recerca (VHIR).

L'estudi es va fer amb entrevistes a 41 pares de menors supervivents de diferents tipus de càncer infantil. Els investigadors van avaluar aspectes com el suport social percebut, l'optimisme, com es van enfrontar als pitjors moments de la malaltia, l'estrès general, el malestar emocional en relació amb el càncer i les conseqüències positives i negatives derivades de l'experiència. Segons la doctora del departament de Psicologia Bàsica, Evolutiva i de l'Educació de la UAB i investigadora del VHIR Carmina Castellano, «els resultats obtinguts indiquen que un alt percentatge de pares (34,1 %) va afirmar que encara sentia bastant, molt o moltíssim malestar arran de tota l'experiència viscuda». En estudiar aquest malestar, els investigadors van observar que «estava relacionat amb haver rebut menor suport social durant l'hospitalització, haver afrontat de forma evasiva el problema i sentir que havien hagut de fer més esforços per fer front a situacions difícils durant la fase de tractament actiu del càncer».

Tot i això, un 22% dels pares va manifestar haver estat capaç d'extreure algun tipus de conseqüència positiva en supervivència i un 60% d'aquests va dir haver extret conseqüències tant positives com negatives. Castellano indica que «els professionals de l'oncologia pediàtrica solen focalitzar els seus esforços a treballar en pro de la supervivència i qualitat de vida del menor amb càncer». «Tot i que aquests professionals estan en estret contacte amb les famílies dels pacients, a vegades poden passar per alt l'obvietat de què un diagnòstic de càncer sempre succeeix dins d'un entorn familiar determinat», aclareix la psicòloga.

Alguns pares reconeixen que, després del goig i l'alleugeriment del moment en què els metges donen l'alta als seus fills, el malestar emocional persisteix per «la por de possibles recaigudes o inquietuds relacionades amb el futur dels seus fills». «Encara és incert quines variables presents durant la fase d'hospitalització i tractament actiu poden modular aquest malestar emocional a l'alta. Tot i això, és ben sabut que si aquest malestar persisteix i es fa crònic, pot comportar serioses conseqüències per al benestar i la qualitat de vida no només del progenitor que el pateix, sinó de tot el nucli familiar», afegeix Castellano.

La doctora en Psicologia afirma que «uns pares adaptats i reajustats a la situació de remissió del càncer del seu fill poden establir les referències adequades a l'entorn i seran un suport més efectiu per al menor, de manera que la recuperació d'aquest i la resolució de possibles problemes posteriors resulti més eficaç i satisfactòria». «Per contra, uns pares estressats i amb malestar emocional difícilment podran gestionar amb eficàcia situacions problemàtiques, ja que ells mateixos no han aconseguit normalitzar la seva situació en supervivència», subratlla.

Les conclusions de la investigació suggereixen la pertinència de portar a terme estratègies de cribratge i assessorament psicològic als pares durant les fases de tractament i hospitalització del fill. «La finalitat última seria poder oferir mesures psicoterapèutiques i intervencions psico-educatives personalitzades que puguin pal·liar aquest malestar o disminuir la seva probabilitat d'ocurrència o cronificació», segons Carmina Castellano.