L' agricultura sense terra

En aquests moments, la tècnica està en expansió a Amèrica, sobretot a l'Amèrica Llatina. Les explotacions no necessiten terrenys fèrtils i, amb assessorament tècnic, les famílies troben una manera amb la qual es poden guanyar la vida tots els seus membres. És famós el cas d'Ileana Murillo, una veïna de Moravia (Costa Rica) que produeix 6.000 enciams a la setmana. I d'aquesta manera, la producció d'enciams li fa possible pujar cinc fills. Murillo té una instal·lació de 4.000 metres quadrats on encabeix 50.000 enciams. Les verdures estan instal·lades sobre tubs de polietilè de desaigües. Dins dels tubs circula l'aigua amb els minerals que xuclen les arrels, mentre que les fulles prenen la llum i l'oxigen de la superfície. La funció de la terra només és la de suportar els tubs de polietilè.

Ilena Murillo ha estat assessorada pel ministeri d'Agricultura de Costa Rica i hi ha més dones com ella a la nació. El seu cas és repetit a tot Amèrica. Al parc industrial de Neuquén, a la Patagònia Argentina, hi ha un centre d'investigació hidropònic que alhora produeix. Un dels responsables, Ignacio Iranzi, explica que el secret de la hidroponia està en el moviment continu de l'aigua, que proporciona l'oxigen que enforteix les plantes.

Els cultius sobre la base de l'aigua són coneguts com l'agricultura industrial, però també tenen la part casolana de l'agricultura. Per tenir un hort hidropònic no fa falta disposar d'una parcel·la, n'hi ha prou amb l'habitació d'un pis. Fa falta una estructura de fusta per suportar tubs de polietilè o PVC amb colzes, una bomba d'aquari, un dipòsit i una font d'aigua. Els tubs han de tenir forats a la superfície per posar-hi les plantes. L'objectiu és que les arrels quedin submergides sobre un circuit d'aigua i en puguin agafar els elements que necessiten per la seva nutrició: nitrogen, fòsfor, calci, magnesi, sofre i altres.

A internet es poden comprar els pots amb els fertilitzants preparats. El motiu és que a Sud-amèrica i Amèrica Central hi ha molta afició a la hidroponia casolana. L'afició ha fet que existeixin botigues especialitzades amb hidroponia. Abans de fer un hort hidropònic, per senzill que sembli, cal assessorar-se bé i millor si es fa sobre la base d'un conjunt de peces acompanyades d'un bon manual. De fet, els inconvenients de la hidroponia són que es necessita un coneixement tècnic elevat, una inversió inicial elevada, i una aportació contínua d'aigua.

Una altra opció és comprar un jardí o un petit hort ja fet. És una cosa comparable a un aquari. Porta llum i aigua incorporada i només cal posar-hi els nutrients que van amb l'aparell. D'aquesta manera, és possible tenir un petit hort interior que decora i alhora proporciona verdura fresca. Es comercialitzen a un preu aproximat de 150 euros.

De cara al futur és possible l'existència d'edificis dotats de sistemes hidropònics. És a dir, els habitants del centre urbà d'una gran ciutat podran recollir les maduixes, els pebrots i els tomàquets allà mateix on viuen o treballen. Incloure la hidroponia als edificis de les grans ciutats pot ser el repte dels arquitectes d'un futur pròxim, i l'aspecte de les grans ciutats pot canviar de l'actual d'una manera radical. És a dir, les grans extensions de formigó i asfalt poden estar cobertes per un verger que els donarà un aspecte de paradís i els netejarà l'aire de contaminació.

A les comarques gironines existeix un treball guardonat amb un premi de recerca de la Universitat de Girona Es tracta d'un estudi molt profund i especialitzat, però, com a avantatges, explica que la producció és vuit vegades superior a l'agricultura tradicional i que la inversió en hores de dedicació és molt inferior a la que requereix un cultiu amb terra.

Experiència espacial

No es pot dir que la hidroponia en si mateixa sigui una novetat. El que sí que ho és, en canvi, és la massificació del sistema i la mundialització. Les primeres experiències apunten als jardins de Babilònia i als asteques mexicans del llac Txecoco. No obstant això, van ser experiències puntuals. La popularització de la hidroponia actual deriva de les experiències a l'espai. Els astronautes de les estacions espacials necessiten cultivar verdura per obtenir aliment fresc i no patir les malalties dels antics navegants que emmalaltien d'escorbut. També fa falta verdura fresca per poder fer un viatge fins a Mart.

En els viatges del programa Apollo, els aliments dels astronautes eren deshidratats. Durant el viatge els posaven aigua. Llavors, feien servir tubs similars al de pasta dental o barres d'aliments com les que ara fan servir els esportistes i aliments en pols que diluïen amb aigua.

La cosa va canviar quan les dues potències que competien en la cursa espacial, Estats Units i la Unió Soviètica, van apostar per les estacions espacials. Calia comprovar com afectaria un viatge llarg en el temps en el metabolisme d'un cosmonauta.

Va ser quan van decidir fer un mòdul destinat al cultiu de verdura i fruita dins de les estacions espacials. Per aconseguir cultivar a l'espai van fer grans estudis de recuperació i aprofitament de l'aigua, d'il·luminació amb làmpades d'hidrogen i de millora genètica de les plantes.

Els resultats van arribar el 2015, quan els cosmonautes de l'Estació Espacial Internacional van poder tastar els primers enciams frescos cultivats en òrbita.

Després d'haver aconseguit fer verdura fresca, l'objectiu és millorar el rendiment. Així, ha canviat la imatge del cosmonauta dels anys 70 per la d'un senyor que viu en una estació espacial en la qual té cura d'un hort. És a dir, per viatjar per l'espai és imprescindible saber d'horticultura.