Examen sorpresa

12.12.2017 | 09:25

legia un whatsapp d'una companya del Moviment de Renovació Pedagògica (MRP) del Gironès on reenviava un article, signat per Damià Bardera: «Un insult a la filosofia (i als professors de Filosofia)». Breument denunciava que «la secretària del Consell Interuniversitari de Catalunya, Mercè Jou, va adreçar una carta als directors del centres d'educació secundària per informar-los dels canvis a les PAU (...); el més important és el que afecta l'assignatura d'Història de la Filosofia: a partir d'ara serà avaluada a la fase específica i no pas a la comuna. Això, a la pràctica, vol dir que qualsevol estudiant de Batxillerat podrà escollir no cursar la matèria de Filosofia».

L'article mostrava la seva crítica davant la mesura adoptada per aquest Consell, òrgan que no depèn del Departament d'Educació sinó del Departament d'Empresa i Coneixement. I es qüestionava: «Hi té res a dir el Departament d'Educació? Els sembla bé? O és que potser l'Educació va per una banda i el Coneixement va per una altra?». Afegint: «Ja és curiós que en aquest país de savis, el Coneixement s'agermani sistemàticament, oficialment, amb l'Empresa, i no pas amb l'Ensenyament o l'Educació».

La meva intenció no és parlar ni de l'article de denúncia ni de la carta dirigida als centres escolars, sinó reflexionar sobre el comentari al whatsapp: «no anem bé». Quan vaig llegir l'article i el comentari vaig reaccionar responent més o menys el següent: potser els mestres no hem d'esperar que els nostres alumnes arribin al Batxillerat (que, per cert, no cursen tots) perquè sàpiguen què és la Filosofia. Que cal cultivar l'esperit crític des de ben petits, acompanyant els infants per tal que desenvolupin les seves capacitats de pensadors, de filòsofs que ja són potencialment.

Vaig rebre alguna crítica del tipus «sí, però la ideologia de qui fa la norma queda ben clara i convé seguir alerta amb el paper de les humanitats a l'ESO i a les 'unis'. Tornem a règims passats i no ho sembla». I tenia raó qui m'ho va assenyalar.

Ara, passats uns dies, puc aportar la meva opinió des de la reflexió i no des de la reacció. Permeteu-me que faci una anàlisi sintàctica de la frase «no anem bé». Aquesta oració té un subjecte implícit («nosaltres») i un predicat («no anem bé»). Interpretant-la, se'n desprèn que hi ha persones («nosaltres») que pensen que les coses no van en la direcció correcta («no anem bé»). I em sembla correcta l'expressió, molt més que si digués «això no va bé». Hi veig un subjecte darrere, algú que se sent interpel·lat. Dir, en canvi, «això no va bé» ens situa en un lloc mancat de protagonisme, d'acció i, per tant, de responsabilitat.

És bo que els mestres ens posem exàmens a nosaltres mateixos per variar –un examen de consciència– i ens avaluem: realment fem el que creiem i creiem en el que fem? Podem debatre sobre la necessitat de fomentar el pensament crític entre els nostres alumnes i probablement tots hi estarem d'acord, però hem de ser honestos sobre la nostra acció a l'aula: realment fomentem el pensament divergent, el debat, la independència de pensament, el raonament? O tot allò que fem està pensat perquè els nostres alumnes hi participin acríticament, dòcilment? D'altra banda, qui ens ensenya estratègies per poder fer-ho d'una altra manera? Ni el model en què vam ser escolaritzats ni el que vam aprendre a la universitat no ens serveix.

El mateix passa institucionalment: el currículum aposta per desenvolupar aquestes habilitats de pensament, però és un brindis al sol si no hi ha cap gest real per canviar velles dinàmiques i hàbits entre el professorat –no en els continguts sinó en les metodologies, en la manera de relacionar-se amb els alumnes, en les mateixes estructures de l'escola.

Però el que per a uns és «no anem bé», per a altres és «ja anem bé, no cal donar-li tantes voltes». Hi haurà qui cregui que la Filosofia i les Humanitats són una pèrdua de temps en aquest món que ho mesura tot pel seu valor econòmic, i qui cregui que el valor de la Filosofia i les Humanitats radica justament en el fet que ens ajuden a viure i a no ser consumits pel desig de consumir. En quin bàndol estan els polítics que releguen la Filosofia a una assignatura residual? És obvi.

Foucault, un dels filòsofs que més ha denunciat els mecanismes del Poder, es preguntava sistemàticament: això a qui beneficia? En què i com? Així qüestionava la suposada neutralitat de qualsevol decisió humana. La pregunta, doncs, pot ser: A qui beneficia que la filosofia vagi desapareixent del sistema educatiu? És clar que les intencions solen ocultar-se amb «bones paraules» que cal desemmascarar. Com desemmascar-les? Amb l'ús d'arguments i no fal·làcies. Però, si fem desaparèixer la capacitat d'argumentar (i això és Filosofia), com ens podrem educar en aquesta habilitat?

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook


Enllaços recomanats: Premis cinema