Si hi ha inestables emocionals, que els facin plegar; en cas d'haver-hi algun boig, per favor, que el portin al psiquiàtric. Ho dic perquè s'atansen dates improrrogables per a la constitució del nou Parlament de Catalunya, elecció del seu òrgan de govern o Mesa, àdhuc del seu president o presidenta, els contactes amb els portaveus dels grups parlamentaris als efectes de proposar la investidura de president o presidenta de la Generalitat de Catalunya, presentació de programa i, si s'escau, elecció del candidat o candidata proposat, i, finalment, el nomenament del Govern, i el més calent es troba a l'aigüera. No em sembla exemplar.
Agradi o no agradi, l'única cosa certa del resultat electoral del 21-D és que la suma de les tres forces polítiques que es defineixen com a independentistes, JxCat, ERC i les CUP, els lliura la majoria absoluta dels escons.
Per tant, enmig de lectures diverses i antitètiques sobre aquells comicis, hi ha un encàrrec nítid als independentistes perquè governin Catalunya en els propers quatre anys.
La resta de valoracions, totes elles respectables, deixen de tenir plausibilitat en la mesura que o bé no sumen la majoria absoluta dels escons en joc o bé sumen peces impossibles de sumar.
L'encàrrec rebut, sistema electoral a la mà, és que «vostès són els que han de governar, però ho han de fer de manera distinta», perquè, reiterant l'escenari post-electoral de fa dos anys, no hi ha correspondència entre els guanyadors en escons i els guanyadors en vots, i, endemés, el país s'ha estripat.
Aquesta manca de correlació aritmètica entenc que afegeix quelcom més a l'encàrrec esmentat, com ara «si es produeix un empat tècnic, vostès estan obligats a trobar una sortida».
En cap cas trobo causa suficient, en el resultat electoral produït, per anar a unes noves eleccions. Dic més: En el meu parer, fer això, dissoldre el Parlament per manca d'investidura de president o presidenta de la Generalitat, seria una peça més del bestiari armat pels independentistes al llarg d'aquests dos últims anys i contraproduent pels interessos generals del país i de tots nosaltres. Un error.
Una vegada dutxats i encamisats o descamisats els independentistes, és a dir, sortits de la nit electoral i transportats a la realitat descarnada dels seus resultats, han començat a fer sumes i restes, com els nens en el seu primer any d'escola. I s'han preguntat, en la intimitat, fora de micròfons, allò tan humà d'«ara, què?».
La resposta els ha vingut donada en forma de globus estàtic estavellat al costat mateix dels volcans d'Olot: de sumar, sumen; però de restar, també.
És a dir, que la majoria absoluta surt si alguns abandonen l'escó. En paraules avui vistes amb mirada culpatòria, i, per cert, ben nostres, vull dir tradicionals, fins i tot carlistes, «un clatellot a temps pot evitar mals majors». I han mirat cap a la Justícia i la seva imparable maquinària.
Uns se n'han anat a casa a preparar els deures abans no els cridi el tribunal competent. Altres han renunciat a preciosos calzes l'administració dels quals estava per damunt de les seves possibilitats intel·lectuals.
I els tercers, ai, els tercers! Giren i giren i tornen a girar sense trobar pista d'aterratge encara que ja hagin renunciat a la catifa vermella que uneix avió amb sala d'autoritats. Els costa interioritzar que ja no són ningú. Bé, rectifico: són una nosa que els propis han de portar a la deixalleria de trastos vells irrecuperables.
Estic convençut que tindrem Mesa, president o presidenta i Govern. De cadàvers també, i uns quants molts, però aquests no tindran ni un peu de pàgina a la Història de Catalunya.
Els porucs i els covards, així com els traïdors, no hi tenen cabuda. L'independentisme governarà, però ho haurà de fer d'una altra manera. Respectant la llei, no cometent delictes, i obrint-se al que no pensa com ells. Haurà après que cavant trinxeres i enviant missatges d'odi a través de les xarxes socials no es va enlloc. S'ha acabat la festa i ara és temps per treballar.
