La cobertura mediàtica dels atemptats terroristes del 17 d'agost a Barcelona i Cambrils va ferir la sensibilitat de molts catalans. El desconcert davant del terror, la proximitat de les víctimes o la cruesa d'algunes imatges van generar debats que, sis mesos després, encara són motiu de reflexió. Ahir en van parlar el professor de la UPF Xavier Ramon, la community manager dels Mossos d'Esquadra, Patrícia Plaja, i el llavors cap de fotografia d' El Periódico de Catalunya, Xavier Jubierre, en un debat moderat per la periodista Cristina Buesa i emmarcat en la Setmana dels Rahola, organitzada pel Col·legi de Periodistes i la Diputació de Girona.

Ramon va presentar l'estudi elaborat per l'equip MediaACES per a la Fundació Consell de la Informació de Catalunya, que analitza la cobertura que van fer catorze mitjans digitals catalans, espanyols i internacionals. Segons aquest informe, en general, la informació que van donar els mitjans durant les 24 hores posteriors a l'atemptat va ser «precisa, acurada i utilitzant mètodes lícits». En aquest sentit, els mitjans van procurar ignorar els rumors i publicar només la informació contrastada, contextualitzar bé l'atemptat aportant els antecedents d'altres atacs similars i van utilitzar un ampli ventall de fonts informatives, fiables i representatives: des de testimonis fins a fonts oficials, agències de notícies, mitjans inernacionals i experts en la matèria. A més, els mitjans van mantenir una actitud de col·laboració amb els cossos de seguretat i van exercir una tasca de servei públic.

Tot i això, la cobertura també va tenir aspectes més polèmics. Un d'ells va ser la publicació de fotografies i imatges que podien ferir la sensibilitat de la ciutadania. En aquest sentit, Ramon va destacar que la majoria d'imatges de menors no es van pixel·lar, o que en la majoria de mitjans catalans i espanyols no es va advertir que les imatges podien ferir la sensibilitat del lector, pràctica més habitual en mitjans internacionals. També va subratllar que alguns mitjans no van fer prou esforç per moderar els comentaris dels lectors a les xarxes socials, on es van colar alguns discursos de l'odi que els mitjans, en les notícies, generalment van intentar evitar.

Patrícia Plaja, per la seva banda, va defensar que es pot fer molt bon periodisme, rigorós i de servei, des d'una institució pública. Això és el que va intentar fer l'equip de comunicació dels Mossos d'Esquadra, que va decidir canalitzar tota la informació a través de la xarxa social Twitter en català, castellà i anglès: «Volíem donar un servei a la ciutadania, posar tranquil·litat enmig de la voràgine i per això vam utilitzar les xarxes socials, perquè crèiem que era la manera més ràpida i efectiva per arribar a tothom»; va indicar. Des del primer moment, va assenyalar, van tenir clar que seguirien una premissa clara: només publicar informacions contrastades i amb rigor informatiu. «Calia tenir sensibilitat amb les víctimes i els seus familiars, per evitar multiplicar-los el dolor», va explicar. En aquest sentit, va recordar el cas tràgic d'un infant australià, el pare del qual van anar a rebre els Mossos a peu d'avió per donar-li la notícia que el seu fill havia mort abans que llegís els rumors a Internet. Tot plegat amb les precaucions que comporta tenir un operatiu policial en marxa i que hi havia informacions i imatges que no es podien filtrar.

Jubierre, que en aquell moment era cap de fotografia d' El Periódico el criteri utilitzat a l'hora de publicar les imatges de l'atemptat, especialment la de portada, que va rebre nombroses crítiques a les xarxes socials. «És un tema molt subjectiu. Hi ha gent a qui l'impressiona molt la sang, mentre que d'altres volen veure què ha passat... però en tot cas, els fotògrafs, igual que els periodistes, han d'intentar donar la millor informació i respondre el màxim d'interrogants possibles», va indicar. També va recordar que els diaris van dirigits a un públic adult i que, malgrat que els fotoperiodistes es marquen unes línies vermelles -va haver-hi algunes imatges molt més macabres que corrien per les xarxes i que els mitjans no van arribar a publicar-, la voluntat és no censurar la realitat. Per això, va defensar que la imatge, tot i ser dura, era un bon reflex del que va passsar, estava contexualitzada i es veien víctimes però no se les enfocava directament. Jubierre també va fer un repàs a tot d'imatges icòniques del fotoperiodisme -des de fotos de camps de concentració nazis fins a la nena víctima d'una bomba de napalm al Vietnam- que es van publicar malgrat la seva duresa. I que van servir per canviar el decurs de la història, o com a mínim la percepció de la ciutadania sobre determinats temes.