El 8 de març de l'any passat va ser una sorpresa adonar-se de la gran participació en les manifestacions del dia de la dona treballadora, potser les més nombroses dels darrers 30 anys. Potser estàvem massa temps acostumats que la jornada tingués un component de ritual cada vegada més desvirtuat, més commemorativa que reivindicativa, de manera que el fet el 2017 hi hagués tantes manifestants, especialment de les generacions més joves, ens està indicant que alguna cosa passa. Simone Weil explicava que l'ordre social només podia ser fruit d'un equilibri de forces, de manera que la massiva participació a les manifestacions és un indicador que les forces semblen cada vegada més desequilibrades. I els indicis apunten que les dones estem perdent pes en aquesta balança.

El que hauria de ser una bona notícia (la creixent presa de consciència i l'eixamplament de la base social del feminisme), en realitat no ho és. Les dones que ens vam manifestar el 8 de març de l'any passat ho vàrem fer perquè, de manera conscient o no, percebíem una situació d'involució en la situació. Que les coses estan anant a pitjor. Qüestions que semblaven resoltes fa alguns anys -el dret al propi cos, al control de la sexualitat, a la igualtat salarial, a no ser objecte de violència o discriminacions estructurals- semblen cada vegada més lluny de l'abast. Per tant, l'increment de dones que participem a les mobilitzacions és un indicador que les coses van malament, però que n'estem prenent consciència i ho volem fer palès.

En el món educatiu, un col·lectiu especialment feminitzat -les docents representem un 75% del total-, diferents mesures administratives estan legalitzant la nostra discriminació. A partir del moment en què es possibilita a les direccions intervenir en la tria de personal -ja sigui per confirmar plaça, per exigir determinats perfils, o, encara pitjor, per incorporar l'entrevista com a instrument de selecció- moltes estem essent descartades o pressionades per la nostra condició sexual. Ja hi ha hagut casos que han acabat als tribunals per no contractar docents embarassades, o es pressiona a ensenyants contractades a dit per renunciar a reduccions i permisos relacionats amb les cures i la maternitat. Tanmateix, aquesta idea que qüestions accidentals, com el sexe, l'edat o l'aspecte físic, comptin més que els mèrits objectius, ens aboca cap a la colonització del capitalisme neoliberal dins l'àmbit públic. Vet aquí la clau que explica l'empitjorament de la situació de les dones en l'àmbit laboral i públic. En certa mesura, la situació social de les dones està clarament correlacionada amb la salut democràtica d'una determinada societat.

Alhora, l'agitació del col·lectiu és un indicador, també molt poderós, de progrés social. És més, contràriament a les omissions en què ha incorregut el sempre conservador gremi dels historiadors, la participació activa de les dones en les mobilitzacions socials generen un efecte de lideratge col·lectiu; estenen un esperit revolucionari que resulta imparable. Cal recordar que van ser grups de dones les que van precipitar la Revolució Francesa en la seva marxa i setge al Palau de Versalles. Van ser moltes les dones que van participar en les barricades barcelonines de 1909 i 1936. La revolució global que van protagonitzar les dones a occident al llarg del segle XX va tenir l'efecte benèfic de duplicar el talent. Les polítiques d'igualtat van servir per atenuar les tensions socials. De fet, i en contra de les temences que podria inspirar el reforçament del paper de les dones en la Catalunya d'avui, no és contra ningú. Ans al contrari, trencar amb les desigualtats de gènere és lluitar contra les desigualtats en general. Això hauria d'implicar acabar amb aquest esperit competitiu propi del capitalisme que només genera pressió, malestar i unes desigualtats materialment insostenibles i moralment inacceptables.

El 8 de març d'enguany, d'acord amb una convocatòria de nivell mundial, es defugen els actes més o menys folklòrics i es proposa una vaga general. Ras i curt. Amb tota la contundència. Amb una clara voluntat d'aturar el país, de fer una esmena a la totalitat d'un ordre discriminatori, i amb la vocació de forçar a una reflexió col·lectiva sobre el present i el futur. És una vaga general amb tota la contundència del terme i totes les implicacions possibles. Molts posaran dubtes sobre el possible seguiment, tanmateix, el nostre sindicat l'ha convocada perquè tota aquella persona que se senti cridada a ser-hi quedi coberta legalment. Que qui vulgui expressar-se ho pugui fer amb la seguretat legal. I animem a tothom, més enllà de la seva composició cromosòmica, a ser-hi. Al cap i a la fi, la lluita contra la discriminació pot ser particular (per raó de sexe), tot i que és, fonamentalment, general. Les desigualtats, com sostenia l'historiador Tony Judt, corroen les societats. La vaga, per tant, té un component regeneratiu.

I una reflexió final. La majoria de l'opinió pública és capaç d'associar l'origen de la diada feminista amb la tràgica mort de 146 dones a la fàbrica Cotton de Nova York, el 1908. El que fan pocs és associar la data al que va passar el 8 de març de nou anys després. Es tracta de la revolució de febrer (segons el calendari julià) de 1917 que va fer caure la monarquia tsarista dels Romanov a Rússia. Que allò que va començar com a una protesta de dones va tombar un dels imperis més extensos de la història i va encendre la flama d'una revolució. Al cap i a la fi, què és el feminisme, sinó una revolució?

Nota: mestres i professores, companyes. En aquests dies en què els qui dirigeixen porres contra votants, i inquisidors que denuncien docents, no oblideu de recordar els vostres alumnes que la lluita contra la injustícia és una obligació moral. O ensenyar frases com les d' Oriana Fallaci: «La llibertat, abans que un dret, és un deure».