De tots els que es troben immersos en procediments judicials per presumptes delictes comesos als voltants de l'1 i del 27 d'octubre de 2017, l'únic que em mereix tot el meu respecte és l' Oriol Junqueras, aleshores vicepresident del govern de Catalunya. És l'únic que ha assumit amb coratge tot allò fet de manera «coral», en el llenguatge de les CUP; per tant, de forma col·legiada i no pas unipersonal. Ho ha assumit en seu de l'Audiència Nacional i en seu del Tribunal Suprem en termes polítics que per ell són plenament acceptables.
La defensa d'un investigat - abans, imputat- es fa sempre d'acord amb la llei i la jurisprudència. En Junqueras no té formació jurídica; per això hi ha o hauria d'haver´hi el seu advocat defensor, per combatre jurídicament els càrrecs dels que se l'acusa. Però que no tingui formació jurídica no l'eximeix de potencial responsabilitat penal en funció dels seus actes. Els fets, en nomenclatura processal. Segons que sembla, per allò publicat, no ha negat la major i l'ha mantingut en base al seu credo polític. Tota creença política s'inscriu en el dret inalienable a disposar d'ideologia i endemés publicitar-la. No és per això que es troba en situació d'inculpat, sinó pels actes derivats de les seves conviccions. El que es troba punible en el Codi Penal són els fets i no pas les idees. I no a l'inrevés, com alguns ens volen fer creure.
Veurem com acaba la instrucció que s'està fent i, si s'escau, el judici oral que pot seguir-la. Però, tanmateix, l'actitud del líder d'ERC és honesta, coherent i congruent. En aquest punt, s'assembla a la que tingueren el president Lluís Companys i els seus consellers, com ara els Ventura Gassol, Joan Comorera, Joan Lluís i d'altres, en Carles Pi i Sunyer, alcalde de Barcelona, o els diputats Josep Tarradellas, Antoni Xirau, Joan Casenellas i Estanislau Ruiz. Tots ells varen assumir l'empresonament i cap d'ells va tenir l'ocurrència de qualificar com «acte simbòlic» la República proclamada des del balcó del Palau de la Generalitat. Ho haguessin considerat indigne de la seva condició.
Però diuen les cròniques i els llibres que en tot vaixell s'hi troben rates. El conseller Josep Dencàs fou la rata dels Fets d'Octubre de 1934. Era el conseller de Governació, cap polític dels Mossos d'Esquadra, i va fugir de Palau per les cloaques. Fou l'únic que no va tenir la valentia d'assumir les conseqüències d'aquell cop d'Estat. La Història sempre torna, diuen, i en el seu últim retorn, l'1-O i la proclamació deductiva de la República feta dies després en el Parlament, hem pogut comprovar que la dita no deixa de ser certa. Ha regressat amb vaixell i rates en la seva bodega. Al complert.
El Dencàs d'aleshores, avui es diu Carles Puigdemont. Ha deixat simple anècdota al seu precedent. No va arribar a Bèlgica recorrent clavegueres, sinó de manera ben confortable, i a més s'ha agenciat un palauet a Waterloo sense que TV3 pregunti al seus qui paga el lloguer. I els mamífers rosegadors que a les cloaques troben casa, en sentit figurat i sempre en el marc del relat que ens ha venut, han estat tots aquells i totes aquelles que han passat pel jutge instructor abjurant dels fets sobre els quals s'aixequen les respectives imputacions penals i prometent complir i fer complir la Constitució, l'Estatut i la resta de legislació d'ara endavant, doncs no tenien «noció» d'haver vulnerat de manera flagrant cap llei, ni tan sols els advertiments dels lletrats del Parlament o el dictamen del Consell de Garanties Estatutàries. Raó del transformisme: els tenien per corbata i es varen fer caca al damunt després de deixar escapar l'orina que en els calçotets o en les calces varen trobar refugi. No cal posar-hi noms, perquè ben sabuts són.
Deixant a banda els «Jordis», perquè feren el mateix que la resta dels no fugits, és a dir, prometre que serien bons minyons i afirmar que mai varen fer res per arengar les masses a favor del dret a decidir fins arribar a la república simbòlicament proclamada, quins altres!, només en Junqueras ha seguit dempeus. Es per això que, tot i no combregar amb les seves creences polítiques i menys en les decisions governamentals preses i les resolucions parlamentàries aprovades, em trec el barret davant l'actitud del president d'ERC. Almenys n'hi ha un de tota la enorme colla d'infractors de les lleis que és conseqüent. Ser-ho, l'honora.
