Lany 2017 es varen presentar a les comissaries dels Mossos d'Esquadra 4.356 denúncies per desaparició de persones, de les quals 568 (un 13% del total) corresponien a l'àmbit de la Regió Policial de Girona. El 94% dels casos es varen resoldre abans d'un mes i el 98%, abans d'un any. Aquestes dades ens indiquen que el 2% restant (87 persones) continuaven desaparegudes al cap d'un any a Catalunya. Del total de denúncies, un 38% corresponien a menors d'edat i un 6%, a majors de 65 anys, dels quals un 63% patia una malaltia mental. I encara més; un 62% del total de desapareguts eren reincidents (havien desaparegut en alguna altra ocasió) i un 46% tenien diagnosticat algun tipus de malaltia mental, com ara un procés degeneratiu o depressiu.

És evident que ens trobem davant d'un problema real i preocupant però molt invisible socialment, del qual les principals víctimes són les persones desaparegudes però també ho són els seus familiars i el seu entorn més proper, que pateixen l'angoixa de no saber del seu familiar o amic.

Més enllà de la necessitat d'abordar les desaparicions com un tema d'estat i transversal en les polítiques públiques -com s'ha fet, per exemple, en els casos dels accidents de trànsit o la violència de gènere-, dels necessaris canvis normatius i legals, de la millora dels protocols d'actuació policials, de la millora en la coordinació de tots els agents que intervenen en un cas de desaparició o del necessari suport jurídic i psicològic als familiars de desapareguts; les dades anteriors ens interpel·len sobre dos fenòmens especialment rellevants per la quantitat: la reincidència en la desaparició (un 62% del total de denúncies) i les malalties neurodegeneratives (un 46% del total i un 63% en el cas de persones d'edat avançada). És a dir, hi ha una població perfectament identificable amb risc de desaparició. Apareix, doncs, una necessitat objectiva que contribuiria clarament en la disminució de les desaparicions: la prevenció.

I al segle XXI disposem de prous instruments tecnològics (polseres, geolocalitzadors, etc.) per poder dur a terme una política de prevenció eficaç. Per fer-ho, però, cal en primer lloc que la informació arribi als familiars de persones amb risc de desaparició i, en segon lloc, la implicació decidida dels professionals que ho poden fer possible, especialment l'administració sanitària, els serveis socials, els municipis i l'Oficina d'atenció a les famílies de persones desaparegudes, creada el 2014 dins dels Mossos d'Esquadra i que és un referent a nivell estatal.

I des d'un punt de vista més general, insistir en el que hem apuntat anteriorment. La problemàtica de la desaparició no és solament una qüestió policial, sinó també jurídica, sanitària i social. Només amb polítiques transversals i tractant el tema com una prioritat governamental global, amb coordinació efectiva entre diversos ministeris i conselleries, podrem millorar l'efectivitat en la gestió de les desaparicions i, per tant, la seva dràstica disminució. Les persones desaparegudes i els seus familiars s'ho mereixen.