Sembla que en la classificació de ciències n'hi ha que són sempre «opinables» i d'altres que són ciències de debò. Per exemple, el catedràtic d'Economia (UPF) José García Montalvo creu que en la ment de molta gent l'economia encara no té el rang de ciència amb majúscules.
La veritat és que l'economia és una disciplina cada vegada més científica en el sentit estricte: és capaç de generar hipòtesis contrastables a partir d'ingents quantitats de dades.
El mateix passa amb la ciència mèdica que fa temps que es va convertir en una disciplina basada en l'evidència. Només cal llegir La ciencia de la salud, del cardiòleg Dr. Valentín Fuster.
La pedagogia és, en realitat, una ciència «opinable» que encara no ha arribat a ser una ciència de debò? El filòsof i pedagog José Antonio Marina acaba de publicar El bosque pedagógico.
Segons ell, vivim en una societat de l'aprenentatge, però la pedagogia actual és confusa i incapaç d'oferir solucions: tots els països es troben en estat «d'emergència educativa».
Marina fa un repàs, en àmbit mundial, de les investigacions que s'estan fent i ho mostra en un mapa que vol orientar els docents en aquest frondós i espès «bosc pedagògic», poblat de psicòlegs que exerceixen de gurus de la seva pròpia idea: Ken Robinson, «l'element»; David Goleman, «la intel·ligència emocional»; Howard Gardner, «les intel·ligències múltiples»; Mihály Cstkszenmihályi, «el flux»; Martin Seligman, el « flourishing»; Angela Duckworth, «la determinació»; Marc Prensky, «els natius digitals»; Michael Fullan, el « deep learning»; Daniel Siegel, el « mindfullness»; Artur Costa, els «hàbits de pensar»; Carol Dweck, la «mentalitat de creixement»; en fi , Jonathan Bergman i Aaron Sams, la « flipped classroom». La gamificació o aprenentatge mitjançant el joc s'imposa, mentre s'estén la idea que el coneixement no està en el subjecte sinó en internet. La «pedagogia líquida» està fent estralls...
L'any 2002 un informe de l'OCDE va arribar a afirmar que l'educació es trobava en un estat pre-científic.
L'any 2007 la mateixa OCDE, a través del CERI (Centre for Educational Research and Innovation), va posar en marxa una iniciativa internacional materialitzada en el projecte «Ciència de l'aprenentatge i investigació sobre el cervell», amb l'objectiu d'apropar el avenços neurocientífics al món educatiu, postulant, al mateix temps, l'emergència d'un camp interdisciplinari propi: la neurociència de l'educació o neurodidàctica: «L'aprenentatge basat en el cervell no és la panacea que resoldrà tots els problemes de l'educació.
Però, les investigacions neuro-científiques dirigides a la comprensió de l'aprenentatge indicaran la direcció correcte als pràctics de l'ensenyament i als decisors polítics que desitgen un ensenyament i un aprenentatge fonamentats científicament». (« Understanding the Brain: the Birth of a New Learning Science»).
Cal repetir una i mil vegades que fa més de cent anys que el pare de la neurociència, el nostre Nobel Santiago Ramón y Cajal, ja ens va avançar el paradigma neuroeducatiu per al segle XXI, el segle del cervell, sustentat en tres axiomes: primer, «excitar la curiositat de les tendres intel·ligències, guanyant alhora per l'obra docent, el cor i l'intel·lecte de l'alumne»; segon, «sacsejar enèrgicament el bosc de les neurones cerebrals adormides, fer-les vibrar amb l'emoció d'allò nou i infondre-les nobles i elevades inquietuds»; i tercer, «fabricar cervells originals: heus aquí el gran triomf del pedagog».
El «Cajal-Fuster Neuroning International Project» és un projecte que vol despertar enèrgicament «el bosc de les neurones cerebrals adormides». El projecte es fonamenta en la introducció, integració, seqüenciació, aplicació i avaluació de la neurodidàctica dintre d'un Currículum Neurodidàctic Bàsic, semblant al National Core Currículum of Basic Education finlandès.
Deu mil hores són necessàries per «fabricar cervells originals», és a dir, cervells creatius i ètics. Aleshores , haurem convertit la pedagogia en la nova Ciència de l'Educació o Neurodidàctica; l'haurem convertit no en una ciència "opinable» sinó en una ciència de debò, que farà possible sortir de l'inextricable «bosc pedagògic».
En la presentació del projecte esmentat d'un grup reduït de neurodidàctics gironins al Dr. Joaquim Fuster (Universitat de Califòrnia-Ucla), el prestigiós neuro-científic va exclamar, des de Los Angeles, entusiasmat: «Estimat Pere: Visca la Neurodidàctica!»(23.06.2016).
CODA. Parlen els neurocientífics. Iddris Aberkane (Universitat d'Stanford), gran admirador de Cajal, ha afirmat recentment que «ara els neurocientífics sabem millor com aprèn el cervell, però els nostres sistemes educatius estan concebuts sense conèixer res del cervell».
Karl Zilles (Institut de Neurociència, Alemanya), adverteix seriosament que «en comptes d'incrementar la nostra capacitat cerebral estem incrementant la capacitat de les nostres pròtesis (tauletes i tota mena de xips digitals»).
Manfred Spitzer, director de la Clínica Psiquiàtrica d'Ulm, autor de La demència digital, avisa que «les grans multinacionals tecnològiques estan guanyant bilions de dòlars, mentre que els nostres nens i joves estan perdent bilions de neurones. La UE hauria de prohibir ja els artefactes digitals a les escoles».
