Caravana «calé»

«Staff» calòric La funció pública és molt classista. Però no sabia que a la Generalitat, depenent de la categoria laboral, el subjecte té més gana i necessita més calories per sobreviure. Ja veia jo que els subalterns, auxiliars i administratius tenen aspecte dickensià. En canvi els tècnics són més fornits i els caps poden fins i tot arribar a l´obesitat mòrbida.

L´Administració catalana es va fer nova i es va fer pitjor que cap. Els subalterns, auxiliars i administratius cobren per cada dieta 13 euros, els tècnics en cobren 18, i els caps (grup 1 segons l´argot) cobren 26 euros... més de quatre mil peles. I compte que no estic parlant de despeses de representació, sinó de simples dietes de manutenció (indemnització per raó de servei, segons l´esmentat argot). Per fer-ho fàcil: si un subaltern, un tècnic i un cap del mateix departament es desplacen a fer una gestió conjunta fora de la ciutat on treballen, i dinen junts, el primer menjarà un bistec de segona amb mongetes filoses, el tècnic un entrecot al pebre amb patates i el cap un filet amb fetge a l´oporto. I no s´ho perdin, cap d´ells haurà de presentar cap paper, factura o justificant. Si el cap dina a casa... tracatà: 26 de l´ala que li cauen. Ja ho deien aquells: «la feina ben feta, no té fronteres».

11 diumenge

Perversions El diumenge sol ser el dia de les enquestes polítiques als diaris. Un diumenge sense una enquesta és un diumenge perdut. Les darreres anuncien que, malgrat tot, a Catalunya el PSC-PSOE guanyarà les properes eleccions generals. De fet això m´importa un rave! Jo ja he decidit que em jugaré el meu vot a una partida de pedra, paper o tisora.

A mi m´agraden les enquestes perquè, com a mínim, són més productives i emocionants que el sudoku, que és un joc obsessiu, com ho són els seus creadors -els americans- i els seus ambaixadors -els japonesos-. Com a mínim, els sondejos polítics mostren noms, oculten intrigues, apunten estratègies, generen airades reaccions... En essència no disten massa del què és el sudoku: un joc. Però com a mínim les enquestes tenen un punt de perversió.

Pregunta: Per què hi ha més dones que homes jugant al sudoku?

13 dimarts

El jurat Fa dotze anys que es fan judicis amb jurat popular. Avui, per primera vegada l´Audiència de Girona n´ha hagut de suspendre un perquè no hi havia prou candidats a fer de jurat d´un presumpte assassí de Platja d´Aro. Els magistrats ho atribueixen a la reticència dels ciutadans a fer de jurat. Sobre això hi hauria força cosa a dir, ja que fins a cert punt és lògic que no tothom estigui disposat a passar una setmana tancat amb clau i forrellat. Alguns més que altres tenen més facilitats econòmiques i laborals per permetre´s el luxe de complir amb obligacions ciutadanes.

Però el procés de selecció i «persecució» dels candidats a jurat té llacunes. Fa un any, la meva àvia que té 100 anys, i que per tant va néixer en els primers anys de regnat d´Alfons XIII i tan sols 30 anys després de la mort del general Custer, va ser sotmesa a un procés de persecució i amenaces. Amb 100 anys, el cos i el cap no estan en el seu millor moment per jutjar assassins i mafiosos. L´àvia va rebre una bateria de notificacions amenaçant-la amb mesures legals si no es presentava a l´audiència de Girona. Fins el punt que, en dues ocasions, agents dels mossos d´esquadra es van presentat a la casa on viu per advertir-la que s´hi havia de presentar. L´edat de l´àvia no constava en cap moment del procés de captació.

Al final l´àvia no va fer de jurat. Potser perquè després d´una guerra civil i dues guerres mundials viscudes amb intensitat, amb una estada a les platges d´Argelès i un breu exili, fer de jurat és poc emocionant.

14 dimecres

La capa tapa Empreses i governs comencen a atribuir la seva falta d´eficàcia a la febrada batejada amb l´acrònim Nimby, not in my back yard, que si fa no fa vol dir: no al meu pati del darrere. Un cas evident és la implantació de centrals eòliques a l´Empordà. Fins ara ens deien que tot era atribuïble a la Nimby. Malgrat que ningú dubte que aquesta síndrome té molt pes, resulta que no el té tot.

Avui la Generalitat ha tret a la llum un impediment més fosc: reconeix problemes per arribar a acords amb les companyies per connectar els parcs eòlics a la xarxa elèctrica de distribució. Resulta que les companyies posen totes les facilitats si les centrals eòliques són d´empreses del seu grup. Si no és així, tot són impediments. I en el cas de l´Empordà també està passant això.

La política és camaleònica i capaç de convertir un problema inicial en una pràctica i estratègica excusa al seu favor per ocultar ineficàcia. Bona capa tot ho tapa, diu el refrany.

15 dijous

Tots som Liz Liz Taylor era en el camp dels divorcis i casoris el que Emerson Fittipaldi és a la velocitat. Avui, en canvi, ningú recorda Liz perquè tots som Liz.

El nombre de divorcis registrats el 2006 a les comarques de Girona va augmentar un 75% respecte a l´any anterior. 2.178 parelles van liquidar la seva convivència. No fa pas massa, estar divorciat brindava un estatus quasi exòtic . El camí estadístic que seguim apunta que d´aquí a no pas massa els personatges exòtics seran aquells capaços d´aferrar-se a una relació conjugal de llarga durada.

Els sociòlegs apunten diferents factors per explicar la febrada rupturista: la fi de la dictadura catòlica, la multiplicació dels models familiars i lleis com l´anomenat divorci exprés. Però existeix una evolució en el comportament contemporani que ningú esmenta perquè, potser, no és políticament correcte: cada dia ens costa més suportar-nos i decidim separar-nos per trobar algú nou amb qui barallar-nos... i així anar fent. Avui som més vitals i més temeraris.

16 divendres

Sac dels cops Els ajuntaments són els sacs dels cops de l´univers institucional. Quan la Generalitat vol aplicar una llei de cara a la galeria sense abocar-hi recursos, ho endossa als ajuntaments. El mateix fa el govern de l´Estat. Quan els ciutadans tenen qualsevol problema demanen a l´alcalde que ho resolgui. I, avui, també s´hi han apuntat els fiscals. Per justificar el gran augment de denúncies per delictes de medi ambient a les comarques de Girona (74 en el que portem d´any), assenyalen amb el dit acusatori els ajuntaments. La Fiscalia de Medi Ambient sosté que no els hi arribarien tants casos si els ajuntaments actuessin amb contundència en el moment que detecten una infracció.

En aquest país els ajuntaments són la darrera instància de tot i, en canvi, tenen uns recursos ridículs. furgoneta atrotinada i llardosa, taules de càmping i qui sap si algun orinal i una bossa plena d´entrepans i cerveses (potser els bars i restaurants dels pobles els neguen l´accés al lavabo i un plat calent), es dediquen a recórrer la Gàl·lia gironina. Fan una feina similar a aquells que, cada vespre, es dediquen a capgirar els contenidors dels supermercats quan els empleats han llençat els productes caducats. El ridícul que propaga la totpoderosa empresa de xarxes elèctriques és, ja, una victòria per a aquells pobles que, d´acord o en contra l´autopista elèctrica, reivindiquen el dret a dir o decidir alguna cosa.