Marta Pallarès
Un cop més, el teatre de Girona es proposa reconciliar el públic amb el món del mim i de l'humor absurd. Si n'hi ha hagut en la darrera temporada teatral magnífics exemples, com la sublim Les etourdis (presentada per Temporada Alta al Municipal), o la provocadora posada en escena de Jango Edwards a Salt, aquest cap de setmana ha estat el torn de la "germana petita", la sala La Planeta, amb Devos a vós.
El text és una adaptació de l'original de Raymond Devos, un mim i humorista belga mort recentment, amb la qual cosa l'obra s'esdevé un homenatge per part doble a la seva figura. Algunes de les principals característiques de l'humor de Devos eren el seu amor pels jocs de paraules, així com per les situacions absurdes i paradoxals.
I precisament, han estat tots aquests elements els que van brillar a La Planeta, de la mà i boca de Claret Papiol, amb acompanyament de saxo de Jordi Borrell. A més, no deixa de ser curiós que el mateix Devos sempre actués amb un músic "de capçalera,", que en el seu cas era un pianista. Les situacions còmiques generades per la interacció entre els dos personatges van ser de les més celebrades de la nit.
Però si hi va haver un protagonista indiscutible, amb el permís de l'habilitat còmica de Papiol, va ser les mateixes paraules. Amb presència física a l'escenari (de fet, sacs de lletres i capses amb frases constituïen la única escenografia), els jocs de paraules es van anar succeint vertiginosament. Tot i que alguns dels "gags" van allargar-se una mica més del necessari, el nivell general va ser esplèndid. De fet, es va portar a escena una de les peces més admirades de Devos, que porta per títol Parlar per no dir res. Ja poden imaginar que davant del contrasentit de la mateixa frase, els absurds i les paradoxes vanser abundosos.
Claret Papiol no decau en cap moment davant de la grandesa del text i del mateix Devos, sinó que amb subtilesa hi aporta els girs propis de l'humor català i ret homenatge al gran material que conforma l'obra. La música de Jordi Borrell esdevé l'acompanyament perfecte per al treball gestual i mímic de l'actor, que interpel·la al públic i hi busca complicitats. En definitiva, aconsegueixen un humor fi, intel·ligent i certament poc habitual, cosa que és d'agrair des de la platea.
