Com en la poesia, el més difícil de la vida és el final, reconeix Margarit, mentre explica que volia donar una nova visió de la mort perquè literàriament ha sofert moltes imatges i interpretacions generalment pessimistes o negatives. Una tendència que capgira en tots els poemes, però acaba de transgredir al final, amb 'El vell i la mort', una trobada entre el protagonista i la dama negra, una noia jove que vesteix texans i bambes.

Després d'un any de reconeixements, en què ha obtingut el Premi Nacional de Literatura de la Generalitat i el Premi Nacional de Poesia del Ministeri de Cultura per l'obra 'Casa de Misericòrida', el poeta Joan Margarit (Sanaüja, 1938) torna amb nous poemes, en què reinterpreta els sentiments més humans, com el dolor, l'alegria o la felicitat, i l'únic final, en la vegada que els seus versos s'hi acosten més d'una forma serena, fugint de 'falsejar la realitat'.

Amb la mateixa honestedat que s'apropa a la mort i una lucidesa fruit dels seus setanta anys, Joan Margarit es confessa 'misteriosament feliç' perquè, malgrat els dolors i les pèrdues, ha sabut netejar-se de la 'petita ronya' que acumulen els anys, formada per enveges, avarícies i pors, però no per les 'grans desgràcies', que encara que no són desitjables, s'incorporen com buits en l'individu i passen a formar part d'un mateix.

Com a art que és, la poesia descobreix sentiments als lectors, en un procés d'identificació amb el poeta que produeix una satisfacció inexplicable, però molt real. Margarit no dubta que 'els humans som molt iguals' i per això entén que els seus versos puguin emocionar la gent, un efecte que no li produeixen a ell, no perquè no li agradin, sinó perquè no es llegeix. A la seva tauleta de nit, hi ha altres poetes.

Encara que es nodreixin en bona part de la seva experiència, els seus poemes no són autobiogràfics en sentit estricte, sinó que també parteixen d'anècdotes alienes per explicar sentiments compartits, i fugen de la por que atribueix als poetes hermètics, com Paul Celan, capaços de construir 'containers buits', creant un tipus de poesia que no diu res, però s'omple de les dèries dels lectors.

Una forma d'expressió que considera 'perversa' perquè està mancada d''enriquiment', entenent que l'aportació del poeta consisteix en buscar els sentiments comuns amb la resta de persones. En els setanta poemes del llibre, s'entreveu clarament el seu conformisme amb la vellesa, una etapa més de la vida, com demostren les seves paraules. 'La vida està ben muntada, cada edat té les seves coses i, si t'has preocupat, s'arriba al final amb un ordre bastant agradable'. Fins i tot és millor que la joventut, afegeix.

Les seves eines per arribar a la vellesa amb una serenitat tan admirable són culturals i artístiques. Cita la poesia, la música o la filosofia com a verdaders instruments per desenvolupar una vida amb plenitud, 'eines que la humanitat ha anat creant i permeten envellir dignament', que no tenen res a veure amb les 'distraccions' a què s'avesen la majoria de joves, que 'més aviat empitjoren' les persones, construint 'desastres personals' dissimulats per la joventut, però que es fan evidents en la vellesa.