"Un carrer, de nit. Al carrer, nou espais intervinguts. A cada espai, un grup d'actors en diferents situacions; en alguns casos, com si fos la gent real del lloc i en d'altres, clarament ficcionals. Sense consciència de ser observats, els personatges desenvolupen la seva rutina". Aquest es el plantejament bàsic de La marea, probablement un dels espectacles més sorprenents del festival Temporada Alta d'enguany, i que des d'avui i durant tot el cap de setmana invairà el carrer Nou amb la seva proposta.

El director del festival, Salvador Sunyer, va afirmar que l'interès d'aquesta obra radica en "portar al teatre a aquells qui normalment no hi van; i tenint en compte que és un verí, aquestes propostes poden crear hàbits en nous públics". I és La Marea és gratuït i per a tothom: les nou escenes que la composen es duran a terme en aparadors del carrer Nou, i fins i tot a peu de carrer. Cadascuna té una duració de deu minuts i es repeteixen en fins a deu ocasions, per tal que tothom les pugui veure totes; són deu ocasions perquè com explica el seu director, Mariano Pensotti, "una de les escenes és doble, es desenvolupa en un bar i canvia en un determinat moment". L'ordre de visualització és indiferent, tot i que el director afirma que l'experiència varia segons com l'espectador encadeni les escenes; en aquest sentit, l'argentí defineix l'obra "més que com a un espectacle teatral, una experiència, una intervenció urbana".

Les escenes mostren moments quotidians que poden passar cada dia a qualsevol carrer, però amb una diferència: "Fer públic allò privat", segons Pensotti. I és que els aparadors simulen pisos, converses de cafè i festes. La part més narrativa ve donada gràcies a uns subtítols que, a través de projeccions fetes a parets i al mateix terra, permeten al públic accedir als pensaments dels actors i actrius.

L'obra, que ja ha passat per 9 ciutats, ha estat adaptada en aquesta ocasió per Carles Mallol; i és que la intenció de la companyia és que l'espectador reconegui com a properes totes les escenes. Aquest procés d'adaptació, que també contempla el treball amb actors locals, ha portat anècdotes curioses: "A Yokohama vam tenir problemes per fer l'escena del petó, perquè al Japó no és gens habitual que la gent se'n faci en públic".