Trepig sorrenc pels cementiris dels nostres pobles, crisantems llançats sobre el record viu dels que han mort, realisme de tants trancaments sense retorn, silenci que fa història i pregària que fa esperança: és la Diada dels Difunts. He llegit tota una separata d'un diari dedicada a la mort. És curiós d'observar que s'ha muntat tota una indústria de la mort. És un fenomen de la societat actual. No es pot viure ni morir sense papers. Les defuncions també es tramiten. Amb una tècnica, una pulcritud i una eficàcia notables. Cada dia hi ha serveis per més necessitats. Gestionar i recuperar la memòria, atenció psicològica als familiars, informació als adolescents. Hi ha una espècie d'embelliment, de maquillatge de la mort. Es queda bé fins a l'últim moment. No tinc res a dir-hi. Només vull fer notar que l'actual cultura de la mort, generalment, en l'opinió pública, està més orientada cap als vius que cap als morts. Per una societat materialista, el mort deixa de ser un problema quan està enterrat. En canvi, la cultura cristiana de la mort està centrada sobre el difunt. La mort i el mort esdevenen, paradoxalment, protagonistes de l'atenció de l'Església. Hi ha una perspectiva totalment distinta. La mort, per un creient, no altera la identitat profunda de la persona. Només destrueix una part de ser. El nucli humà, la realitat espiritual, el misteri de l'home roman en el misteri de Déu. Evidentment, el creient no perd de vista el fet històric de les resurreccions obrades per Crist, la seva pròpia Resurrecció, i les seves paraules de vida eterna: "Jo sóc la Resurrecció i la Vida". Els primers cristians anomenaven la mort: dies natalis. La pregària pels difunts omple la història. La mort, etapa en el camí. La mort, encontre.
