El naixement del meu últim llibre, El elefante encadenado, em va portar una altra vegada a decidir acompanyar els seus primers passos, tal com es fa amb un fill que comença a caminar. I si bé la història és antiquíssima, si bé ha estat narrada centenars de vegades per altres narradors de contes al voltant del món (inclòs jo mateix fa més de vint anys), si bé Internet s'ha ocupat de fer-la coneguda a gairebé qualsevol lector del planeta; diversos motius em van portar a aquestes presentacions amb renovat interès.
El primer és, per descomptat, que la història en si és bellíssima. El segon, que, narrada aquesta vegada en primera persona i il·lustrada magistralment per Gusti, l'edició està dirigida especialment als nens (de 5 a 99 anys, tal com diu l'editorial). I finalment, la transcendència del tema central de la paràbola. La situació del poderós elefant que no escapa de la seva pobra amarra perquè creu que no pot amb ella, ens obliga a tots (grans i petits) a reflexionar sobre els condicionants que ens impedeixen assumir amb responsabilitat el desafiament de ser cada vegada més lliures.
En les presentacions he partlat de la llibertat, del seu abast i de la seva importància, la d'una de les poques coses per les quals valdria la pena donar la vida.
Em va sorprendre, com altres vegades, la confusió que apareix a la ment de la majoria de nosaltres quan se'ns demana definir la llibertat. Gravat en el nostre pensament hi ha el concepte de la llibertat com el fet de "ser capaç de fer el que un vulgui". Greu, perquè, així definida, la llibertat és impossible.
Durant tot l'últim mes, m'he ocupat amb passió de defensar el concepte d'una llibertat real i tangible; la qual cosa implica diferenciar-la de l'omnipotència. (Deia jo que alguna cosa ha de dir de la nostra societat aquesta confusió que ens porta a creure que hem de ser poderosos per poder sentir-nos lliures).
La llibertat és ni més ni menys que la possibilitat d'elegir entre totes les alternatives que una situació planteja. Elegir entre un SI i un NO possibles, com ho proposa Octavio Paz.
La nostra capacitat de fer té límits, és clar, els dels nostres recursos i els de les nostres limitacions, però això no té res a veure amb la llibertat que necessitem per realitzar-nos com a persones. No podem ser feliços sense ser autèntics i no podem ser autèntics sense autonomia.
En el camí cap a aquesta conducta adulta no hi ha altra possibilitat que assumir la responsabilitat d'elegir en cada moment cada acció i ca?da paraula, cada silenci i cada retirada.
En gairebé totes les meves xerrades, arribat aquest punt, algú aixeca la mà per qüestionar aquesta limitació. "Dins de cadascú", em diu, "tots som absolutament lliures perquè sempre puc pensar el que vulgui, sense límits ni restriccions". I jo contesto: "És veritat. Però no sé si hauríem de conformar-nos amb aquesta llibertat de pensament".
Dues de cada tres vegades elegeixo explicar-me narrant aquesta història:
Fa moltíssims anys, una parella dormia plàcidament en la seva senzilla casa, ubicada en un fosc carrer d'algun poble d'orient. A mitjanit, ella es desperta sobresaltada, s'acosta al seu marit i li diu:
- Sento sorolls a baix, ho hauries d'anar a veure.
El marit més adormit que despert li diu que ell no sent res i que torni a adormir-se. La dona s'anima a espiar entre la barana i torna a despertar el marit.
- Són lladres, estimat. Estan robant-nos. Has de fer-los fora de casa.
L'home, més mandrós que heroic, li diu:
- Com em demanes que baixi? Vols que ens matin? Deixa'ls! Què s'emportaran? Les mantes gastades que hi ha a la sala? La llenya tallada? El banc desmanegat que pensàvem canviar?
La dona es queda quieta un moment, però després torna a espiar i a sacsejar al marit.
- Ara sí que hauràs de baixar, estan carregant el bagul on guardem els pocs diners de la teva paga, on hi ha la vaixella dels dies de festa, on guardem les poques coses de valor que tenim, la polsera que vaig heretar de la meva mare, els collarets que em vas comprar fa anys.
- No et preocupis - diu ell, amb molta calma - No hi ha perill. Ho tinc tot controlat...
- Però... -intenta dir ella.
- Shhhhh... - li diu ell, acompanyant el so amb un gest.
Tots dos veuen, per la finestra, com els lladres carreguen sencer el bagul en una carreta i se l'emporten.
- T'adones del que has fet? -recrimina la do?na cridant- tot el que teníem està ara en mans d'aquests maleïts lladres... I tu... tan tranquil!
- Ja et vaig dir que no et preocupessis... - diu l'home obrint-se la camisa de dormir - Mira aquí... penjant del meu coll...Ho veus?... La clau del bagul, la tinc jo.
La llibertat de pensament és important, qui ho dubta, però quedar-se amb aquesta possibilitat, sense la llibertat de fer o de dir, és com con?formar-se amb tenir la clau i haver perdut el bagul.
