Potser algú pugui pensar que la famosa crisi que vivim està només fora de nosaltres. Ens afecta, ens involucra, ens perjudica, però és aliena. Per descomptat que això no és així, i si ho fos hauríem d'ocupar-nos de canviar-ho. Segons els "problemòlegs" (homes i dones especialitzats en els mecanismes i els processos que es posen en marxa a l'hora de resoldre millor els problemes), no es pot ser part de la solució si abans no s'admet que s'és part del problema. No està malament la idea, però, de quina manera som part d'aquesta crisi?
Explica el Conde Lucanor que fa moltíssim temps, en un petit principat anomenat Uvilàndia, governava un monarca just i comprensiu. El seu regne era ple de vinyes (d'allà el nom del principat) i tots els seus súbdits es dedicaven a l'elaboració de vi. Amb l'exportació a altres països, les quinze mil famílies que habitaven Uvilàndia guanyaven suficients diners per viure força bé, pagar els impostos i permetre's alguns luxes.
El Rei, que estimava la seva gent, va decidir un dia, que en lloc d'impostos es demanaria a cadascun dels súbdits que, un cop l'any, aportés un litre del seu millor vi. Als jardins del palau es construiria una gran bóta i en l'època d'envasament, cadascun buidaria allà una gerra del seu millor vi. De la venda d'aquests quinze mil litres de vi s'obtindria els diners necessaris per al pressupost de la corona, les despeses de salut i educació del poble.
La notícia va córrer pel regne. L'alegria de la gent va ser indescriptible. En totes les cases es va alabar el rei i es van cantar cançons en el seu honor. A totes les tavernes es van alçar les copes i es va brindar per la salut i la llarga vida del bon rei.
Llavors va arribar el dia de la contribució. Durant tota la setmana, en barris i mercats, en places i en esglésies, els habitants es recordaven i recomanaven uns a altres no faltar a la cita. La convivència cívica era la justa retribució al gest del sobirà.
Des d'aviat, van començar a arribar de tot el regne les famílies senceres de vinyataires, cadascuna amb la seva gerra, a la mà del cap de cada família. Un per un, ells pujaven la llarga escala que conduïa a la vora de l'enorme bóta i buidaven en ella la seva gerra. A mitja tarda, quan l'últim dels pagesos va baixar l'escala, l'enorme barril de quinze mil litres era ple fins al límit. Ningú havia fallat. Del primer a l'últim dels súbdits havien passat pels jardins i buidat les seves gerres en la bóta.
El rei estava orgullós i satisfet.
En caure el sol, quan el poble es va reunir a la plaça enfront del palau, el monarca va sortir al seu balcó aclamat per la seva gent. Tots estaven feliços. En una bonica copa de vidre, herència dels seus ancestres, el rei va manar anar a buscar una mostra del vi recollit. Amb la copa en camí, el sobirà els va parlar.
-Meravellós poble d'Uvilàndia. Vull compartir amb vosaltres l'alegria de la corona en confirmar que la lleialtat del poble amb el seu rei és igual a la lleialtat del rei cap al seu poble. I no se m'acut millor homenatge que brindar per vosaltres amb la primera copa d'aquest vi, que serà sens dubte un nèctar de déus, la suma dels millors raïms del món, elaborades per les millors mans del món i regades amb el major bé del regne, és a dir, l'amor del poble.
Tots ploraven i victorejaven el rei.
Un dels servents va acostar la copa al rei i aquest la va aixecar per brindar pel poble que aplaudia eufòric. Però la sorpresa va parar la seva mà en l'aire: en aixecar el got, el rei va notar que el líquid de contenia era transparent i incolor. Lentament, ho va acostar al seu nas, entrenada per percebre l'aroma dels millors vins, i va confirmar que no tenia cap olor. Tastador com era, va portar la copa a la boca gairebé automàticament i va beure un glop.
El vi no tenia gust de vi, ni de cap altra cosa!
El rei va enviar a buscar una segona copa de vi de la bóta, després una altra i, finalment va voler prendre una mostra des del costat superior. Però no hi havia cas: tot era igual. Inodor, incolor i insípid. La bóta era ple d'aigua. Cent per cent aigua.
El monarca va manar reunir immediatament tots els savis i mags del regne, perquè busquessin amb urgència una explicació a aquell misteri. Quin conjur, reacció química o encanteri havia succeït perquè aquesta barreja de vins es transformés en aigua?
El més ancià dels ministres de govern es va acostar i li va dir a l'oïda: Miracle? Conjur? Alquímia? Res d'això, noi, res d'això. Els teus súbdits són humans; i aquest matí, quan es preparaven per baixar al poble, a cada família se li va passar per la cap la mateixa idea: I si poséssim un litre d'aigua en lloc de vi? Una sola gerra d'aigua en quinze mil litres de vi: Ningú notaria la ?diferència! I ningú ho hagués notat, Altesa, exceptuant per un detall: Tots van pensar el mateix!"
Se m'acut que mai està de més alertar tothom del perill que implica pensar que altres han d'ocupar-se de solucionar els nostres problemes... no sigui cosa que, com en el conte, tots pensin el mateix.
