Era completament d´esperar que, anant a veure una posada en escena contemporània de Les suplicants d´Èsquil interpretada per tres actrius, ens trobéssim amb una versió molt distanciada de l´original: no solament perquè tres actrius no poden donar vida simultàniament a les cinquanta noies que formen el cor de la tragèdia d´Èsquil més el rei dels argius més Dànau més l´herald d´Egipte, sinó sobretot perquè la peça del primer gran tràgic amb obra coneguda toca unes fibres que necessàriament desperten la nostra consciència social, i ja eren presumibles les intencions del muntatge. El que resulta sorprenent (i només s´explica per la gènesi d´aquest) és que el títol en sigui Suplicants (encara que l´article hagi caigut) i que se n´atribueixi l´autoria a Èsquil (encara que sigui «a partir de...») amb «dramatúrgia» d´Helena Tornero. No: això és un text dramàtic d´Helena Tornero amb tots els ets i uts, i ella hauria de figurar-hi com a autora, perquè filar tres mites grecs (encara que en un d´ells no s´hagi construït una història contemporània paral·lela a la del mite) en una narració global és obra d´autor (d´autora), i no pas cap versió d´un altre autor. Si no, acabarem atribuint l´autoria d´El rei lleó, que ressegueix més o menys la història del clàssic Hamlet, a William Shakespeare.

Matisat això, s´ha de dir que la idea del text de Tornero és molt potent, i l´única objecció és que, probablement seduïda per la història de Procne i Filomela (seducció comprensible: ja l´havia patit Shakespeare, que va reescriure el mite a Titus Andrònic), la dramaturga la barreja amb dues històries que no tenen res a veure amb l´altra, la de les Danaides i la de Dànae, que sí tenen a veure: Dànae és besnéta de la danaide Hipermnestra. Mala cosa, perquè es perd coherència i es rellisca cap a la gratuïtat, o pitjor, cap a l´excés de declaració d´intencions ideològica. Amb tot, el text flueix amb gran solvència narrativa i acompleix perfectament els seus propòsits, embolcallat per una posada en escena de Rafel Duran d´una bellíssima fredor, on l´elegància i la candidesa del blanc que ho defineix tot (el vestuari, la il·luminació, l´espai escènic) serveixen de recipient simbòlic perfecte per al contrast del color tràgic vermell, com queda subratllat en la impactant projecció de vídeo inicial sobre el gong, en els tres quadres d´Ana Barboza que ens transporten al món de Frida Kahlo i en la preciosa imatge final. La posada en escena de Suplicants, mil·limetrada i molt competent (amb un parell de coses que rigolegen), és també molt cerebral, com ho és el text de Tornero.

Algú podrà censurar que l´emoció hi està encorsetada, però només en la mesura que ho estava en la tragèdia grega, i Suplicants és exactament una tragèdia grega situada en el món contemporani. Per tant, l´emoció ha de derivar en darrer terme del joc intel·lectual que s´ofereix al públic. Així mateix però, només falta que les tres bones actrius, entusiastes i honestes, que són les experimentades Anna Güell i Mercè Anglès i la més jove Mar Ulldemolins, acabin d´agafar el rodatge necessari perquè es pugui produir tota la intensitat emocional que el muntatge desplegat té el poder de suscitar. Se´n parlarà, i se´n parlarà bé.