Després del fracàs, si més no de crítica, de l´última obra del tàndem Xavier Albertí-Lluïsa Cunillé, El bordell, s´ha estrenat al Festival Temporada Alta la seva darrera producció. Es tracta d´una paròdia sagnant de La corte del Faraón, probablement la sarsuela més mítica de l´univers hispànic. La música de la sarsuela és mediocre, i el llibret, perpetrat per Guillermo Perrín i Miguel de Palacios, és un compendi de l´estupidesa retrògrada. En fi, La corte del Faraón és a Aida de Verdi més o menys el mateix que Sarkozy és a Napoleó.

Material fàcilment parodiable, doncs, el que s´han posat entre les mans Cunillé i Albertí, i a fe que la seva corte del Faraón és divertidíssima a estones, amb moments brillants. El que funciona millor és l´aspecte visual, especialment el vestuari, i les paròdies musicals. Per contra, serien prescindibles els intermitjos textuals que s´aparten de la narrativa de la sarsuela, perquè en el millor dels casos no aporten res, i en el pitjor fan un cert tuf d´adoctrinament. Xavier Albertí està seguríssim al piano, i ha dirigit el moviment i la interpretació dels actors amb imaginació. Lurdes Barba demostra que és una tot terreny de l´escenari, Roberto G. Alonso broda el personatge transvestit, Jordi Collet i Oriol Genís guanyen punts quan avança la funció, Montse Esteve afina en tot el que diu i fa, i Xavier Pujolràs explota la seva comicitat.

En conclusió, un bon muntatge, agradarà i divertirà. Amb tot, un interrogant neguiteja. El llibret original no fa petar de riure per si sol?, a què treu cap, fer-ne una paròdia el 2008?, el que hauria tingut autèntic valor no hauria sigut fer-la el 1958?