És només una pregunta. Me l'he feta precisament arran de la mort. La mort de dues persones que ens han deixat aquesta setmana. Dues persones grans, voltades d'afecte, amb unes biografies absolutament singulars, distintes, però que no deixen d'interpel·lar-me com si fossin ànimes bessones. Una, era una àvia, important com un pal de paller, voltada i venerada per dotze fills. Una gironina tan coneguda com el pont de Pedra, que ha envellit com un escultor, en un taller ple de models vivents. De la cuina al taller, del taller a la cuina, miniant cada figura, envellint, acollint, fent costat, escoltant, comptant i restant. Restant molt. Però amb una visió de fe i una vida sagramental que ungia la seva jornada. Cada any, la vigília de Reis, anava a Barcelona -les parades eren més barates- i tornava amb el tren, rendida, morint una mica cada any, perquè l'endemà eren Reis. Reis per als dotze reis de la casa, enlluernats de goig. Una mare de família nombrosa necessita més que imaginació de reina per sostenir i fer créixer la vida. La seva mort va coincidir, pràcticament, amb la d'un religiosa de clausura, després de gairebé setanta-cinc anys de vida en un monestir gironí de vida contemplativa. Res que s'assembli amb el tarannà de l'àvia. Era el despullament total del propi jo. Una renúncia dura, inacabable, només interrompuda per la remor d'un Barri Vell que es desperta més tard que elles. Però hi havia quelcom de profundament idèntic en aquelles dones. Era el caràcter esponsalici de la seva existència. Era el mateix sentit de donació essencial -matrimoni o virginitat- però donació d'amor al servei de la vida. El Concili va deixar clar el tema de la vocació universal a la santedat.
