gràcies, estudiants

L'articulista no és contrari al pla de Bolonya, sinó a la seva aplicació, perquè considera que s'està fent en precari, i sostè que, gràcies a les protestes estudiantils, els gestors de la universitat s'han posat a treballar per obtenir millores. També demana una major democràcia interna per garantir l'igualtat d'oportunitats.

ALFONS ROMERO Deia Jean Monnet, un dels pares de la idea d'unitat europea, que si hagués de tornar a començar de nou ho faria per l'educació. Bolonya és necessària quan proposa un sistema de crèdits transferible que faciliti l'intercanvi d'estudiants i treballadors/es. Bolonya és bona quan proposa una educació centrada en l'estudiant. Bolonya és positiva quan proposa començar un procés de debat sobre quina universitat volem. El problema de tot plegat, és que aquest debat s'ha produït quan tot estava cuinat: és a dir, gràcies a les protestes dels estudiants.
El primer que cal fer és agrair i felicitar els estudiants perquè han fet el que el professorat no ha fet i hagués hagut de fer: el principal mèrit de la mobilització ha estat el mateix debat del model (tot i que s'hagi despistat informativament amb qüestions disciplinàries).
Quins són els temes de debat de fons, més enllà de les batalles internes del professorat pel nombre de crèdits que cada àrea pot aconseguir en els nous plans d'estudis?
Darrere l'oposició estudiantil a l'aplicació del pla de Bolonya n'hi veig dos de molt importants i poc debatuts internament a les universitats: democràcia i participació dels estudiants en el procés; i el debat sobre la universitat i la igualtat d'oportunitats.
1. La universitat i la democràcia interna
Ja abans de Bolonya l'actual repartiment de poder a les universitats justificava una vaga o forta protesta estudiantil: les eleccions a rector/a es fan per grups estamentals amb vot ponderat (igual que la seva presència en el claustre de la universitat).
La participació dels estudiants en el procés ha estat minsa. Fa temps que als estudiants se'ls demana participar des del paternalisme (confonent participació amb opinió) sense crear mecanismes reals de participació.
Tant és així que després de Bolonya es fan dues reunions més (Praga i Graz) on es reconeix explícitament la necessitat d'incorporar els estudiants en el procés: es diu literalment que han de formar part de les comissions de revisions dels plans d'estudis.
El professorat tampoc ha participat democràticament en el procés. Hem vist en Bolonya una oportunitat per canviar plans d'estudis (a mi per exemple m'agrada molt el futur pla d'estudis de mestres); però hi ha hagut poca resistència a la imposició d'aplicar aquests nous plans a cost zero. El resultat és que tot plegat ens implicarà més feina; i el que és pitjor, la impossibilitat real de fer-ho bé: grups nombrosos que trenquen la filosofia de major atenció individualitzada i d'ensenyament centrat en els estudiants. Novament em sobta el silenci i la resignació del professorat. I aplaudeixo la protesta dels estudiants.
2. La universitat i la igualtat d'oportunitats:
De totes les etapes educatives la universitat és la menys igualitària. La generalització dels màsters com a etapa educativa implica que la població els vegi com a necessaris per a una millor inserció en el mercat de treball. Els màsters impliquen afegir una nova etapa educativa (i consegüentment allargar el temps d'estudi). Aquest procés ha estat vist per la sociologia com un element d'elitisme: sempre que la classe obrera ha aconseguit arribar majoritàriament al nivell més elevat de formació, apareixen cicles addicionals que la tornen a excloure. Aquesta tendència social és difícil d'aturar, però es pot gestionar millor (més justament): els estudiants tenen raó quan demanen que graus i màsters tinguin el mateix preu per crèdit.