Rialles i aclamacions per a ´Looking for Eric´, de Ken Loach i amb Eric Cantona

CANES | SALVADOR MONTALT
La comèdia Looking for Eric (Buscant l'Eric), del britànic Ken Loach, ha estat aclamada al festival de Canes, amb grans onades d'ovacions, avinents a les riallades que al llarg de la pel·lícula provoca la relació entre el protagonista, un carter deprimit, i el seu ídol, l'exfutbolista del Manchester United Eric Cantona. Separat de la dona des de fa anys, aquest carter a penes pot estar a l'alçada de les responsabilitats d'avi que li reclama la filla i està fart i tip del desgavell dels dos fillastres que viuen amb ell, adolescents deixats de la mà de Déu que trafiquen amb gènere de tota mena. Fracassats els intents benintencionats dels companys per ajudar-lo, l'home comença a aixecar el vol des que, amb l'ajut de cànnabis o alcohol, manté diàlegs terapèutics amb el fantasma d'Eric Cantona. Va ser el mateix exjugador qui proposà a Ken Loach aquesta història del vincle entre l'estrella del futbol i un seu fan. El director reivindica el valor social del futbol i fa un conte militant en contra de l'individualisme a la nostra societat i evocador de la força de la col·lectivitat. Ras i curt, una comèdia trotsquista, amb gags hiperbòlics de notable eficàcia humorística, prou com perquè se li hagi perdonat el guió trampós i el "happy end".
Qui, en canvi, s'ha endut la primera gran esbroncada d'aquest Canes 2009 i ha aconseguit escandalitzar la crítica internacional, ha estat el danès Lars Von Trier amb Antichrist. Un deliri patològic del cineasta que, en presentar el film, ja ens convida -amb les seves pròpies paraules- "a mirar l'univers fosc de la meva imaginació: la naturalesa de la meves pors, la naturalesa de l'Anticrist". Explica que fa dos anys va patir una depressió; al decurs de la qual i, com a teràpia, va començar a escriure aquest guió. Sigui cert o bé una de les seves habituals estratègies, la pel·lícula fa patir per l'abisme interior de qui l'ha feta. El film, amb William Dafoe i Charlotte Gainsbourg, parla de les pors i febleses de la condició humana, que Von Trier posa en pantalla amb escenes malaltisses carregades de sexualitat salvatge, crits, sadisme, imaginari feèric i estructurades com a fracassades sessions de teràpia mental. Amb una misogínia mòrbida, converteix la dona en l'ésser diabòlic que transforma aquell paradís en un infern i, vorejant l'esoterisme, fa de la Natura el temple de Satan -com diu literalment al film-. Un desori lamentable on tanmateix Von Trier manté intacte el seu talent visual amb referents pictòrics, i una inquietant banda sonora.
Juan Carlos Fresnadillo i Juan Antonio Bayona, padrins de la Setmana de la Crítica, han avalat la presentació de Hierro, del madrileny Gabe Ibáñez. Protagonitzat per Elena Anaya, segueix la recerca desperada d'una mare que no accepta la desaparició inexplicable del seu fill.