Quentin Tarantino ha deixat més lliure el camí del triomf a Pedro Almodóvar a Canes 2009, perquè Inglourious Basterds no ha complert amb les expectatives que se n'havien fet. Ambientada a la França ocupada de 1940, aquesta fantasia bèl·lica entrelliga dos relats de venjança jueva contra els nazis. El d'una noia que, testimoni de la mort de la seva família en mans de les SS, troba l'oportunitat de passar factura als alemanys quan organitzen l'estrena d'un film nacionalsocialista al cine que ella mena a París. I paral·lelament, hi ha un escamot de soldats jueus-americans que s'ha infiltrat a les línies enemigues i té aterroritzada la tropa alemanya per la violència i salvatgia amb què liquiden els que cauen a les seves mans. No hi falten ni les escenes de sang i violència habituals de Tarantino, ni la xerrameca imparable dels seus personatges, ni el sentit de l'humor. Però de gags n'hi ha pocs, perduts enmig d'un insípid reguitzell de diàlegs; mentre la divertida caracterització dels personatges de seguida esgota l'eficàcia còmica, sigui la caricaturització de Hitler, el murri tinent ianqui que incorpora Brad Pitt o el sofisticadament pervers coronel de les SS interpretat per Christoph Waltz.

Definitivament, les gairebé dues hores i mitja d'Inglourious Basterds a penes es justifiquen per una única seqüència, certament antològica, magnífica. És amb la presència de Hitler, Goebbels i la plana major del règim al cine on té lloc l'estrena de la cinta nazi L'orgull de la nació -que protagonitza Daniel Brühl i ha filmat realment Eli Roth. Tarantino la filma amb vigor però sobretot hi dispara amb bala: les velles pel·lícules de nitrat les converteix en combustible que crema la pantalla tiranitzada per la propaganda; sobre el fum que hi queda, projecta la imatge que la protagonista ha enregistrat prèviament, clamant la venjança jueva. L'escena és un al·legòric ajusticiament del Tercer Reich -aquí s'evoca les pel·lícules no gens rigoroses que feien directors italians als anys setanta, com Aquel maldito tren blindado, d'Enzo G. Gastellari, que als Estats Units es conegué com Inglorious Bastards, d'on Tarantino ha tret el títol del seu film. Llàstima que li costi tant arribar a aquesta reflexió sobre la responsabilitat del cinemaÉ i ho deixi en aquesta única seqüència.

Alain Resnais, per la seva banda, només ha convençut els incondicionals amb Les herbes folles. Basada en la novel·la L'incident de Christian Gailly, aquesta comèdia que vol ser refinada narra com un incident posa en contacte dos personatges - interpretats per Sabine Azéma i André Dussolier-, que ja no podran estar l'un sense l'altre. Un plantejament elemental per parlar de la infelicitat i del delit per acabar amb la soledat. Però l'estil es menja el contingut, el talent es perd per la pocasoltada de les situacions.

Fora de concurs, s'han presentat el terrorífic últim film de Sam Raimi, Drag Me To Hell, i la sensible Une vie toute neuve, senzilla ficció en què Ounie Lecomte, noia sud-coreana adoptada per un matrimoni francès, reconstrueix la seva experiència en un orfenat.