A Banyoles van esgotar les entrades en un temps rècord. Ara el popArb els torna a portar a les nostres comarques com a cap de cartell. Com s'assumeix tot això?
Amb molta tranquil·litat, perquè en realitat això no depèn gaire d'un mateix. La nostra feina és fer un disc i preparar concerts, però no esperàvem el que ha passat després.
Els fa la sensació que el seu inici al Sona 9 ha quedat molt enrere, o el tenen fresc?
Tot just fa un parell d'anys del Sona 9, és poc temps. Tot plegat ha seguit una evolució més o menys lògica. I sí que és veritat que ha estat un temps ple de continguts que pot semblar llunyà, però quan veiem els vídeos del concurs veiem que estem com llavors. No hem fet cap inflexió artística, les cançons són les d'ara, som el mateix grup.
Quins són els seus "millors professors"?
És clar que hem escoltat molta música, però no ens hem plantejat que la nostra soni a algú en concret. Juguem amb les nostres habilitats i limitacions, i aquestes afinitats han anat sortint després. És clar que en tenim moltes de l'escena catalana, de Sisa o de Riba, però també de Dylan o molta altra gent.
Quants cops els han preguntat qui de vostès és en Manel?
Moltíssimes. És una d'aquelles coses que no pensàvem que tindrien cap transcendència fora de les nostres cases, i si hi haguéssim donat més voltes segurament no ho hauríem fet. No és una de les millors coses que hem fet. Teníem les cançons i un límit per lliurar-les al Sona 9, en Roger va proposar de posar-nos Manel i ens va semblar bé, però sense estar entusiasmats. Va ser per sortir del pas.
Molta gent llegeix les seves lletres en clau romàntica, o optimista. Però tenen un toc de nostàlgia important...
El que intentem és que cadascuna digui alguna cosa, que es vagi a una emoció concreta i que aquesta es transmeti de manera eficaç. Però és evident que no són temes d'alegria incondicional, sinó que tenen més plecs, més profunditat. Són mitges tintes.
Com decideix algú de cop que el que li interessa és tocar l'ukelele?
Com el nom de "Manel", és una casualitat que no crèiem que transcendís més enllà dels nostres universos. Un amic en tenia un i com que és un instrument assequible en vaig comprar un jo també, perquè si toques la guitarra és fàcil de ?dominar. No va ser res gens meditat, i si algú m'hagués dit que en el món de l'ukelele català jo hi tenia res a dir m'hagués sonat del tot surrealista, inversemblant. Però té gràcia.
Hi ha una certa tornada a la quotidianitat a la música catalana? Darrerament són força els qui s'obliden de metafísiques i parlen del que els queda més proper...
Tot i que es parli d'allò quotidià sempre hi ha una estilització. Dónes voltes a les lletres i busques imatges que transmetin alguna cosa. No parlem de la realitat tal i com és perquè no funcionaria, però sí que som narratius. Hi ha autors espectaculars que s'allunyen del pla literal, com el Dylan més beatnik o Joan Miquel Oliver, però si jugues a crear imatges com les seves tens tots els números per equivocar-te. És un univers molt personal i ja està bé que sigui així.
Ara que ja porten la gira força rodada, continuen amb idees per renovar el repertori sobre l'escenari, o ja han trobat les seves versions estàndard?
El ritme de treball ha canviat. Quan va sortir el disc no arribàvem ni a la vintena de directes, i calia agafar confiança. Ara, però, ja ho hem perfilat i tenim un espectacle base creat de fa quatre o cinc mesos.
Ara són a Mallorca (en el moment de l'entrevista), relaxant-se uns dies fins el proper concert. Ja viuen a la carretera?
No ben bé. El nivell de concerts no ens permet tenir una feina de vuit hores al dia, però no vivim només d'això. Però no puc dir que estigui esgotat, no em queixo.
Hi ha una persona a Catalunya a qui no li agrada Manel: jo. Com em convenceria per dur-me al terreny dels "manelistes"?
Sóc força dolent argumentant. Si em diguessis que no t'agradem em semblaria molt bé, no provaria de convèncer-te. A més, crec que en són molts a qui no els agradem, hi ha d'haver música per a tothom.
IMPRIMIR PÁGINA »
AUMENTAR TEXTO »
REDUCIR TEXTO »
