l´oxigen de déu

ÀNGEL CALDAS I BOSCH L'expressió no és de cap Pare de l'Església. Simplement, me la va dir, aquesta setmana, un meu amic sud-coreà, professor de taekwondo, quan m'explicava, en una conversa de cafè, les diverses tècniques de relaxació. Inhales, em deia, "l'oxigen de Déu". Fas una llarga inspiració que arriba fins a l'entranya, i expires llargament. Així domines el ritme del cor. Ara no recordo com em va dir que es deia Déu en coreà. Però l'expressió em va sorprendre. Després, pensant-hi, vaig fer-me càrrec de la riquesa cultural que portava en si. Si es creu en Déu creador, està clar que l'oxigen és ben seu. Que el que omple els pulmons i l'aire i la terra habitable és una sàvia regla divina que porta vida en l'inconscient respirar de cada segon. Vaig pensar que els sudcoreans tenen la sort d'una cultura unitària, una coherència entre el que és humà i el que és diví, que dóna a l'home una gran naturalitat. En canvi, la nostra cultura occidental respira sense Déu. És un home trencat. Un home sense punts de referència que el sostinguin davant qualsevol trontoll. Ha desaparegut del llenguatge ordinari expressions com: "Déu dirà", "si Déu vol". També es va perdent, en l'ànima popular andalusa, paraules tan significatives com dir per acomiadar-se: "Con Dió". A Catalunya, se solia dir, en trobar-se per camí, encara que s'anés sol: "Déu vos guard i companyia...". "L'oxigen de Déu" del meu amic sud-coreà s'ha perdut. En cas d'angúnia seriosa, al nostre contemporani només li queda l'UCI. El gran secret del Sant Rector d'Ars, que el papa Ratzinger ens dóna com a "un vigorós testimoni evangèlic", respirava "l'oxigen de Déu", no amb els seus pulmons atrotinats, sinó amb la tota la seva vida sencera convertint-la en un gran acte d'Amor.