Isaki estrena avui a Locarno

MATEO SANCHO CARDIEL/EFE/DDG Bregada la seva sensibilitat en documentals atípics com "La leyenda del tiempo", el cineasta català Isaki Lacuesta fa "doblet festivaler" en presentar a Locarno "In Between Days", les seves cartes cinematogràfiques amb Naomi Kawase, i competir a Sant Sebastià amb "Los condenados".

La inquieta trajectòria professional de Lacuesta torna a sorprendre de la mà del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) i el seu projecte "Cinergias", que li proposa una correspondència amb la realitzadora nipona, autora d'obres de prestigi internacional com "El bosque del luto".

Aquesta unió del que és cinematogràfic i del que és epistolar, que ja es va produir entre Abbas Kiarostami i Víctor Erice o Albert Serra i Lisandro Alonso, ha pres per títol aquesta vegada "In Between Days", parèntesi de dos creadors entre projecte i projecte en què Lacuesta i Kawase intenten presentar-se a si mateixos a través de tres cartes cadascun.

"Era una mica difícil comptar alguna cosa tan íntima sabent que és a la vegada per a un públic. Pensava que no havia estat tan impúdic, però veient-lo en la pantalla gran a Locarno m'he adonat que sí que ho és", reconeix Lacuesta en una entrevista amb Efe després de la projecció de la cinta, de quaranta minuts de durada, en la secció "Ici et Ailleurs" del festival de Locarno.

Observador i extractor de la bellesa de les petites coses, a través de seqüències sense diàleg i veu en off, Lacuesta ofereix imatges de gran lirisme a través d'uns llençols tatuades a la pell de la seva noia després d'un somni profund o l'ombra d'unes gotes de pluja sobre una cara que es converteixen en una sort de llàgrimes desenfocades.

"Conte coses en les cartes que no comptaria a un col·lega. Filmar aquestes cartes era una cosa molt personal, però amb el suficient punt de distància" i amb elles s'ha atrevit a rodar, per primera vegada, en la seva llar: el poble de Banyoles (Girona). Kawase, de la seva banda, dóna veu al seu entorn a Nara i Tòquio.

Finalment, com bona carta també compta amb un "post data": un preciós fragment de "Les Kirike", una obra filmada per Segundo de Chomón el 1906.

Aquest "In Between Days" serveix com a presentació del Lacuesta personal, però també com fil del seu llenguatge cinematogràfic, des de "Cravan vs.. Cravan" a la seva següent cinta, que es rodarà a Mali i que serà "una barreja de cor grec amb western i documental de la recerca d'un búnquer al mig del desert", avança.

"Dono a les pel·lícules el llenguatge que necessiten. Ara que he fet la meva primera pel·lícula de ficció em fa ràbia que li diguin 'salt a la ficció', perquè sembla que és irreversible, que mai tornaré al documental".

"Los condenados", de fet, "seria la meva pel·lícula més documental i va acabar sent la meva primera cinta amb guió original". En aquesta cinta, que competirà per la Petxina d'Or en el pròxim festival de Sant Sebastià, reuneix a dos exguerrillers argentins i estudia, a través del pas del temps i les noves generacions, l'evolució de la imatge d'aquesta figura en l'imaginari col·lectiu argentí segons els canvis polítics del país.

Rodada al Perú, Buenos Aires i Espanya, la pel·lícula s'escapa de l'espai i el temps "ja que aborda dilemes morals que han succeït en tots els països. Quan vam rodar estàvem a la vegada manejant històries de la dictadura argentina i llibres de Conrad sobre el període previ a la revolució russa", assegura Lacuesta.

"Los condenados" pot suposar, si no el salt definitiu a la ficció, sí un pas més cap a la notorietat d'aquest cineasta de vocació minoritària però àmplia sensibilitat, que defensa "aquest un altre cinema que no es veu tant, de directors com Víctor Iriarte que creen obres per a museus que no són tan accessibles", explica.

"Cal treballar més en la difusió. Em costa creure que, sent la major virtut del cinema espanyol la varietat, algú no trobi una pel·lícula espanyola que li agradi", assegura.

"El debat s'està obrint de manera molt perillosa, és molt rar. El diàleg entre cineastes, polítics i gestors culturals sembla que ha de ser necessàriament una confrontació, quan no té per què ser-ho", sentència.