Des del 1884, fa cent vint- i-cinc anys que la cobla-orquesta Montgrins va pel món fent sentir la seva música. Festes majors, concerts, balls de gala, audicions de sardanes i aplecs configuren el cartipàs d'una de les primeres formacions musicals gironines que, entre les moltes distincions, té l'honor d'haver estat distingida amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, l'any 1884, amb motiu del centenari de la creació de l'agrupació musical amb seu a Torroella de Montgrí.
Actualment i com a formació de cobla-orquestra, és la més antiga de les actuals, seguida cronològicament per La Principal de la Bisbal, fundada quatre anys més tard, el 1888. En l'apartat de cobles (agrupacions musicals que es dediquen exclusivament a la sardana, sense incloure en les seves actucions sessions de ballables amb orquestra, hi trobem històricament dues formacions més antigues que actualment encara actuen; totes dues són de la comarca d'Osona, els Lluïsos de Taradell i Els Bofills de Torelló.
Els Montgrins naixien de la mà de Pere Rigau, més conegut amb el sobrenom d'El barretó, fill d'un altre músic, Joan Rigau i Trill. Eren temps en què els músics no es podien dedicar exclusivament a aquesta activitat, sinó que per subsisitir els calia un segon ofici: Uns es dedicaven al cultiu agrícola, d'altres eren sabaters, sastres, cistellers, basters, etc. En el cas de l'avi Rigau, va ser arran d'aquesta segona activitat que li va comportar un diploma com a "proveïdor de la Casa Reial", per haver regalat un parell de sabates sortides de les seves mans al rei Alfons XII. Això succeïa segons dades escrites per haver actuat davant el rei, gràcies a les gestions fetes pel comte de Foixà, noble de nissaga empordanesa que residia a la capital del regne i tenia un casal a la plaça de Torroella.
L'avi Rigau tenia fama d'extravagant, i de Madrid es va portar un barret que era l'última moda a la Cort i que va lluir a les places de l'Empordà. D'aquí li va quedar el nom de Barretó, que després va heretar el seu fill Pere. Quan Joan Rigau va anar amb la seva cobla a Madrid, aquesta portava el nom de La Juventud Torroellense. En aquella època, a Torroella, hi havia també una altra formació, anomenada La Lira, i una i altra es feien competència. La fama de l'avi Barretó va ser eclipsada molt aviat pel seu fill Pere Rigau i Poch. El jove va ser deixeble a Girona del mestre Dalmau, que en aquell temps tenia molta fama, i va aprendre a tocar el violí. Rigau també conexia el cornetí (instrument actualment substituït per la trompeta), a més del fiscorn, la flauta i el flabiol. Documentalment hi ha constància a través de la revista gironina Lo Rossinyol del Ter, en una crònica publicada el 7 d'agost del 1880, que els Rigau, pare i fill, tocaven a la mateixa cobla, que era coneguda popularment com la cobla d'en Barretó. Rigau, que encara era una criatura de deu anys, va ser deixeble del reputat mestre gironí Joan Carreres i Dagas, quan aquest es va instal·lar a la Bisbal d'Empordà, on exercia la pedagogia musical. La superioritat musical del fill Rigau enfront del seu pare no va tardar a crear conflictes generacionals, i en Pere es va separar de la cobla del seu progenitor i va fundar la seva pròpia. La va batejar amb el nom d'Els Montgrins.
Aquest fet va motivar que el pare, molt enfadat, se les empesqués totes per perjudicar la nova formació, però no va tenir èxit, ja que Els Montgrins es van anar imposant, mentre el prestigi de l'avi Barreto s'anava extingint. Joan Rigau moria el 7 de gener de 1890, a Torroella.Un dels puntals per tirar endavant Els Montgrins va ser també Enric Vallespir i Simon. Juntament amb Pere Rigau, Vallespir es va encarregar de la representació de la formació, una tasca que va continuar més tard el seu fill Enric Vallespir i Pólit, fins que es va jubilar l'any 1958. Amb Rigau i Vallespir també van ser fundadors Josep Forcada i Delulofeu, a més de Rogeli Rigau, germà de Pere Rigau, juntament amb Genís Geli, que tocava el contrabaix, i era conegut com en Nisset; el seu ofici, a més de músic, era el de cadiraire. Curiosament un nét seu, Ricard Parés i Riembau, és un tiblaire actual dels Montgrins i un dels més antics components de la formació, juntament amb el fiscorn Francesc Clà, de Cassà de la Selva. Vicens Bou, un altre nom històric dels Montgrins, era fill de Genís Bou i nebot per línea materna de Genís Geli, Nisset. Bou va ingresar a la cobla el 1903, i a la mort de Rigau, el va succeir en la direcció.
Rigau va morir a causa d'una tuberculosi. A partir del gener de 1908 ja no va poder tocar més i un any després, el 20 de gener del 1909, mentre els Montgrins tocaven a l'Armentera, Pere Rigau deixava d'existir. Una plaça a Torroella porta el nom del músic que durant un quart de segle va ser al capdavant dels Montgrins.
Vicenç Bou i Martirià Font
A partir de la mort de Rigau i durant una vintena d'anys, Vicenç Bou va ser al capdavant de la formació. Van ser temps que el nom dels Montgrins i el d'en Bou formaven un estret binomi i les sardanes d'en Bou, que formaven part del repertori de la cobla, van adquirir una gran popularitat que ha arribat fins als postres dies. La sortida de Bou de la cobla es produïa cap al 1928, aleshores es va cloure un capítol per començar-ne un altre. Narcís Paulís, flabiolaire de Sant Feliu de Pallarols, va ocupar el lloc de Bou. Va ser la temporada 1946-47 quan ingressà Martirià Font, tocant el tible al costat del seu pare, Josep Font i Grau, fins al 1957. Llavors el pare Font deixà pas al seu fill Eduard, que va romandre a la formació del 1957 fins al 1990, i es va ocupar, a més, de les tasques de representant. Actualment i encara que allunyat de l'activitat musical, Eduard Font és el propietari de la marca Montgrins.
