QUE ELS SORDS SENTIN...

FRANCESC PARDO I ARTIGAS La reflexió d'aquest diumenge, que marca l'inici d'un nou curs escolar o de retorn a la vida ordinària després del parèntesi de l'estiu, és una crida que els qui fan el sord, escoltin; i els qui no parlen, parlin. Tot m'ho ha suggerit el fragment de l'evangeli que escoltarem aquest diumenge.
En el temps de Jesús, ser sordmut significava molt més que estar afectat per una incapacitat física. A l'afectat se'l considerava allunyat de Déu, no podia ni conèixer ni complir la llei, ni lloar-lo. Alhora es feia difícil la comunicació amb els altres, ni escoltar-los, ni parlar-hi. Un sordmut, en aquella cultura jueva, era com un mort vivent.
Gràcies a Jesús, aquell home podrà novament comunicar-se amb Déu i amb els altres, escoltar-los i parlar-hi. Un home nou. La reflexió d'avui no es dirigeix als qui físicament tenen dificultats per escoltar i parlar, sinó a tots nosaltres. Els primers, gràcies a diversos llenguatges de signes, avui es comuniquen, escolten la Paraula de Déu, participen de les celebracions i, alhora, es comuniquen magníficament. Nosaltres, en alguns moments fem el sord i, molt sovint, ens tornem muts quan cal parlar per ser coherents amb el que creiem i celebrem. Sords; fem el sord quan la Paraula de Déu que escoltem o llegim ens demana servir, perdonar, fins i tot els enemics, ser nets de cor, compartir allò que necessitem, fer-nos propers també als qui no ens cauen bé... Tots sabem tapar-nos les orelles quan ens convé, o pensar que Jesús es passa, o que el mossèn exagera en comentar les lectures, o que els bisbes sembla que ens vulguin amargar la vida... També som especialistes a buscar justificacions, que normalment no són inventades, sinó que toquen de peus a terra: primer és la família, he de vetllar pels meus, he de pensar en la jubilació, no hi ha cap motiu per fer bé a qui em vol mal, seria com amanyagar un gos rabiós... I ens passa quelcom de semblant amb les paraules ?dites en veu alta o des del silenci i amb gestos? d'aquells que ens acompanyen en el camí de la vida. Quantes vegades ens tapem les orelles, fem el sord per no escoltar el crit angoixant de qui està sol, del qui pidola un xic d'afecte, de temps, de ser escoltat, o té necessitat d'algun servei. I molt més sords per escoltar els crits dels qui tenen gana per manca de pa material, de dignitat, i del pa de la Paraula de Déu. I, alhora, muts. Sí, sobretot muts per donar (...).