un carrer per a un rector

ÀNGEL CALDAS I BOSCH Aquests dies de setembre hi ha hagut moviment entre el clergat diocesà. Canvis de destins parroquials, que sempre són feixucs físicament -un canvi de pis és una malaltia- i de vegades porten esquinçaments del cor que formen part del compromís sacerdotal. Entre aquesta polseguera, he trobat una notícia singular. Era el rector d'un poble petit, blanquinós, estès com un llençol assecant-se en l'aire de la tramuntana fina i a la claror transparent de l'Alt Empordà, sembrat de ceps retorçats, d'oliveres enjogassades amb la llum i el vent i de cirerers geomètrics, en els antics camps de blat, com un tret d'humanisme en aquesta geografia aspra i tendra alhora. El mossèn portava 58 anys trepitjant el terreny. S'hi va plantar de jove, acabat d'ordenar, com un empelt en aquesta nova terra. I l'ha feta seva. Més ben dit: s'ha fet d'ella. Ha anat assumint, lentament, el gra i la palla dels seus feligresos. Fonamentalment, ha estat amb ells. Cinquanta-vuit anys de convivència, de compartir la vida, tota la vida: la por de les tempestes que podien fer malbé la collita dels "rims", com diuen allà; el goig d'una família que ha tingut un fill, i el condol, i la mili del noi, i els papers de casament de la mossa que anirà a viure a ciutat, i l'àvia que s'ha de passar a veure perquè no està fina, i els veïns que no es parlen, i la paraula d'amic que parla de tot i a tothom, i que parla de Déu a qui ho vulgui, i l'estimació per cada exemplar humà empadronat, sigui qui sigui, perquè és un dels nostres i és fill de Déu i té un destí etern. L'Ajuntament en ple, i per unanimitat, ha decidit dedicar al seu mossèn un carrer. Ja conec tres casos de mossens amb un carrer dedicat. Quina interacció hi haurà entre la fe i l'ànima d'un poble? Ho encertava aquella àvia que deia, com si res: "És que el mossèn és com de la família".