pasión vega, la veu que embruixa

ALBERT MARTÍN DE VIDALES Dpasión vega & orquestra simfònica del vallès
Veu: Pasión Vega. Director: Rubén Gimeno. Programa: "El Amor Brujo" i "La vida breve: danza española" de Manuel de Falla; i "Gracias a la vida" i altres èxits de Pasión Vega. D DIA: Dijous 1 d'octubre, 21.00, Sala Simfònica de l'Auditori de Girona

arrerament hi ha hagut una sobredosi de col·laboracions entre orquestres simfòniques i músics d'estils i característiques diferents, amb casos tan coneguts i tan dispars com els de Joan Manuel Serrat i Metallica, per exemple, i amb resultats que, com a mínim, han estat irregulars. No es pot dir el mateix de l'embriagadora actuació que van oferir dijous a la nit a l'Auditori de Girona Pasión Vega i l'Orquestra Simfònica del Vallès, que en ocasions van semblar una prolongació una de l'altra.
La majoria del mèrit caldria atribuir-lo a la cantant malaguenya, que té una veu tan rica en matisos i interpreta les peces d'una manera tan autèntica que realment fa tota la impressió que, escènicament parlant, podria fer el que li donés la gana.
En tot cas, no es pot obviar la qualitat de l'Orquestra Smfònica del Vallès, que va fer lluir la càlida veu de Pasión Vega fins a límits insospitats amb la sobrietat de l'amic fidel que mai t'abandona.
La primera part de l'actuació va consistir en una recreació d'El Amor Brujo, de Manuel de Falla, una peça tan onírica com bella. La cantant malaguenya, amb un espectacular vestit vermell, va aportar el seu granet de sorra a la barreja de dramatatisme i tendresa que caracteritza aquesta tradicional obra lírica. Realment, es podia apreciar que els assistents es creien veritablement Pasión Vega quan va cantar allò de "lo mismo que el fuego fatuo se desvanece el querer".
La segona part de l'espectacle va ser un repàs al darrer treball de la cantant malaguenya, Gracias a la vida, el seu particular homenatge a la música llatimoamericana. Vestida d'un blanc quasi eteri, Pasión Vega va oferir els millors moments de l'actuació, reinterpretant amb sincertitat i veu sobrada cants al desamor tan esquinçadors com El Jinete, Vete de mi, Noche de RondaLa Copa Rota.
Amb el públic ja entregat, Pasión Vega va deixar per al final un Gracias a la vida, que va interpretar amb un cistell ple de flors que va anar llançant al públic -primer des de l'escenari i després des de la platea-, amb la qual cosa va voler transmetre, després de tant de dolor/amor, un cant a l'optimisme que es va veure confirmat en la darrera peça de la nit, María se bebe las calles, que va completar la munyanya russa d'emocions que va representar el fantàstic espectacle de dijous a la nit.