deserts de la memòria

QUIM CURBET Anar de teatre a Girona un diumenge a la tarda és com submergir-se en un món paral·lel. Una remor de gavines i gossos en la llunyania ens transporta directament d'un paisatge de cases i temples que semblen d'atrezzo, a la sala La Planeta en un escenari on aquest atrezzo esdevé un hospital a la vora del mar, el dia en què una dona es desperta d'un estat entre la vida i la mort, entre el conegut i el desconegut, que és precisament el territori que Harold Pinter, l'autor, vol explorar.
Una llum freda de sanatori es projecta sobre un llit solitari, vint-i-nou anys després del dia en què ella es va aturar. Però no tot s'aturà en ella, Deborah va continuar habitant en una mena de desert, una Alaska de la memòria, un indret on tot queda congelat. Ella continua encara imaginant-se ballant en un espai recòndit on sempre serà adolescent i, amb la veu de la Cristina Cervià, pregunta al doctor que l'ha despertat: "...però vostè em va veure amb llàgrimes als ulls?", mentre la llum del capvespre decau darrere dels finestrals i probablement també a fora de la sala.
Deborah ha quedat finalment perduda en un desert de vidre, en un indret on les aixetes ragen eternament gotes d'oblit, i on el temps passa en una altra dimensió. Un temps teatral que ens dirigeix immediatament a una altra peça de Pinter, protagonitzada pel taxista 274 enamorat d'una passatgera adormida i l'operador de control de la central de taxis que intenta, en debades, que aquest -que es mira la foscor amb els ulls esbatanats d'en David Planas- vagi a cercar un client a Victoria Station.
Harold Pinter deia que la parla és "una estratègia constant per cobrir la nuesa" i probablement en Xicu Masó, en el seu retrobament com a director amb Girona, ha volgut mostrar-nos aquesta nuesa en la fredor persistent d'uns deserts glaçats. La memòria ens omple d'oblit i trama les seves xarxes pels racons amb la paciència d'una aranya. Una xarxa on han quedat enganxats els personatges del darrer esquetx, que interpreten Míriam Alamany i Carles Martínez, i que semblen sortits d'aquella cançó de les simples coses: "només tornant a aquells indrets on vas estimar, arribes a comprendre com estan d'absents les coses perdudes".
Un diumenge a la tarda, sortir del teatre a Girona, és retrobar-se amb un paisatge irreal, amb la farsa dels records. Com la protagonista d'Alaska ens diem a nosaltres mateixos que demà serà un altre dia, que tindrem fills, que farem pomes al forn i que ballarem per sempre en una gran sala de vidre on els capvespres es modulen a caprici del director d'escena.