«Confesso haver abusat de la nocturnitat traïdora»

El festival Temporada Alta porta avui l'argentí Andrés Calamaro al pavelló de Fontajau de Girona en el que serà el darrer concert de la gira de La lengua popular. Un concert que es preveu rocker i elèctric amb més pes dels temes de l'antiga banda de Calamaro, Los Rodríguez, que de temes del darrer disc.

La lengua popular és el seu primer LP en més d'una dècada en el qual tots els temes són nous; la tasca de les seves Obras incompletas ha estat àrdua. Cal revisitar-se per continuar renovant-se?
Revisitar-se és fonamental perquè un músic és músic cada dia de l'any, i el rock, com el blues o el jazz, com el flamenc i el funk, com el tango, són gèneres d'intèrpret; importa doncs cadascuna de les vegades que cantem les cançons. No fa falta escriure cançons per doctorar-se com a músic de rock, però algú ha d'escriure-les.
Afirma que hi ha part de vostè "que no va canviar", i a la vegada que ja no és "el vell Andrés que no dormia mai". Què hi ha de nou i quant d'antic en aquest Calamaro del nou treball?
És un joc de paraules i ironies, autoironies en aquest cas ; el "nou Andrés" és el "vell Andrés", és una qüestió de temps. Així mateix confesso graciosament haver abusat de la nocturnitat traïdora; musicalment no sóc un músic que es renovi harmònicament; l'ús de l'harmonia vulgar, i els laberints de la ironia i el sentimentalisme, són algunes de les últimes característiques "antigues" que conservo.
L'anar a contracorrent i ser un orgullós malparlat es cura amb l'edat, o al contrari, s'accentua?
Suposo que haurien d'accentuar-se, però tampoc veig cap inconvenient a "polir-se" una mica amb els anys ; l'important és cultivar-se.
Ha afirmat que Ferran Adrià és el Pablo Picasso dels nostres dies. Així doncs, no creu que l'art degui (o pugui) limitar-se als gèneres clàssics...
No sé si Adrià deu estar d'acord amb aquesta frase; en el seu llibre Els secrets del Bulli escriu que un restaurant és només això (un restaurant), que no hauria de considerar-se "un art", no obstant això crec que la "cuina revolucionària", com el disseny de vins d'alta gamma, estan en un auge cultural protagònic i les creacions d'El Bulli són universalment reconegudes com el cim de l'Everest dels paladars.
Afirma que l'edició del setbox sèxtuple, que malgrat la seva exhaustivitat no deixa d'anomenar com les seves Obras incompletas", va ser un treball commovedor. Com el va afectar revisar d'una manera tan intensa tota la seva trajectòria?
Sincerament va ser divertit i emocionant; recopilar cançons té les seves complicacions però ésmés però senzill que gravar un disc. Em va afectar de manera positiva, em vaig trobar amb una obra digna, un balanç d'una dècada molt fèrtil.
Comenta José Bruno que tendeix a creure més en les mentides de la música que en les veritats de la vida, però que mentre pugui permetre-s'ho així serà. Vostè en què creu?
Crec que Jose Bruno és un geni, trenca amb tots els motllos del pensament del "músic corrent". Lamentablement les veritats de la vida ens esperen per sacsejar-nos, mentre pugui m'embriagaré amb la música verdadera esperant la següent estació del temps.
En aquesta gira s'ha deixat veure molt per Espanya. Ha tingut la sensació alguna vegada que a l'Argentina se'l trobi a faltar, que es tingui una mica de gelosia per haver de "compartir-lo" amb nosaltres?
A l'Argentina, com a tot arreu, hi ha "puristes" que neguen que això meu sigui rock "genuí"; també hi ha gent que voldrien veure'm (escoltar-me) més seguit o més barat, i d'altres a qui els importo un rave. Suposo que els sentiments són contradictoris, però espero que els meus paisans estiguin conformes amb els meus camins universals.
El de Girona serà l'únic concert que ofereixi a Catalunya en aquesta "segona part" de la gira espanyola; i a més la tancarà. Viurà d'una manera diferent deixar els escenaris de la seva segona pàtria, o viu aquests moments especials cada nit que es troba amb el públic?
Les dues coses. Hi ha nits més especials que d'altres; escenaris i "respectables" que imposen més respecte i ofereixen més escalfor; no obstant això intentem deixar-nos els ossos en cada concert i mullar la samarreta; a Girona recordarem Daniel Zamora amb emoció i ens acomiadaramen de "les meves segones pàtries" amb el cor en un puny.