JORDI SALA
Ftito andrónico
de William Shakespeare. Traducció: Salvador Oliva. Producció: Compañia Animalario. Direcció: Andrés Lima. Escenografia i vestuari: Beatriz San Juan. Il·luminació: Dominique Borrini. Música i espai sonor: Nick Powel. Intèrprets: Enric Benavent, Alfonso Begara, Fernando Cayo, Juan Ceacero, Julio Cortázar, Elisabet Gelabert, Javier Gutiérrez, Nathalie Poza, Alberto San Juan i Luis Zahera. Teatre Municipal de Girona, 10/10/2009.
Festival Temporada Alta.
a anys vaig decidir inútilment que, de les trenta-vuit obres de la producció dramàtica de William Shakespeare, n'hi ha deu d'absolutament meravelloses; quinze d'extraordinàries; nou de bones; i quatre de dolentes. Titus Andrònic, la vaig ficar en aquest darrer calaix. El 2002, el muntatge d'un Àlex Rigola que encara no havia desembarcat al Teatre Lliure em va fer canviar d'opinió: aleshores vaig publicar una crítica en què celebrava el Titus com un descobriment estimulant, divertit, actualíssim. L'espectacle competent, minuciós, enginyós que ara ens ofereix Animalario m'ha tornat a treure la bena dels ulls: no, la primera tragèdia que va escriure un Shakespeare inexpert (encara sota el pes de l'ombra de Marlowe) és dolenta, és pèssima, i si no dugués la firma de Shakespeare no la muntaria ningú. Un Shakespeare jove i tendent al gore, mal il·lustrat per Ovidi, encara no havia descobert que la paraula és la clau de volta de la tragèdia, i no les mutilacions i els estupres i el canibalisme i mil bestieses més dites amb vers superficial. Uns anys després, en tindria prou amb un parell de pentàmetres per condensar tota la violència del món.
Un muntatge dolent d'una bona obra provoca frustració, i és habitual; un muntatge bo d'una obra dolenta, cosa rara, provoca perplexitat. I empatia: sap greu comprovar que el devessall de talent i de feina, que els moments brillants i les interpretacions esplèndides (la d'Alberto San Juan, però, és dubtosa), que l'espai escènic resolutiu i la bona música en escena estan al servei d'un text que no es pot fer com havia pensat Shakespeare, és a dir, com una tragèdia seriosa: llavors l'obra és un drama parahispànic d'ultratge i venjança que, precisament pel seu caràcter episòdic, no pot tenir cap versemblança dramàtica als nostres ulls després que el gènere morís amb el barroc. Conseqüència: badalls entre el públic. No, aquest text només es pot fer a la manera tarantinesca, és a dir, aplicant-hi un distanciament brechtià que subratlli la comicitat de la convenció gore i que obligui el públic a reflexionar sobre la quotidianitat i l'absurditat de la violència en el món contemporani. (Pregunta retòrica: no són el cinema gore i la realitat internacional gore, precisament, els que han posat de moda el Titus, fins al punt d'haver-se rodat fa pocs anys les dues úniques adaptacions cinematogràfiques de l'obra que hi ha hagut a la història?) Això és el que va fer, amb èxit, Àlex Rigola. En qualsevol cas, prometo solemnement que no tornaré a anar a veure Titus Andrònic mai més. Em quedaré a casa a rellegir Juli Cèsar, posem per cas.
