els vells que jugueN

ÀNGEL CALDAS I BOSCH Els vells. Algú corregeix: les persones grans. Com vulgueu. L'important és que la persona gran té un estil propi, una riquesa que sovint no és valorada perquè és desconeguda. Heu vist mai jugar la gent gran, que no sigui amb els néts? Dissabte passat, vaig veure una concentració lúdica de persones grans que, per alt o per baix, voregen la norantena. Era una trobada de persones de residències saltenques de la tercera edat, a la sala Taller de la Coma-Cros. Persones de les Vetes, de la Nostra Llar, fent rodona, com en un llevant de taula, jugaven a pal plantat, estiraven la corda, reien i feien riure a les que contemplaven l'espectacle des de les moltes cadires de rodes, la Comunitat de Religioses, el personal tècnic, les auxiliars, les voluntàries i la família que hi era present. De fet, allò era una festa de família. Després, tornaren a la soledat de la seva habitació. Les persones grans són un éssers amb grans estones de silenci. Aquesta és la seva riquesa. Saben tornar sobre si mateixes, reconsiderar el passat. Els esdeveniments no els afecten com a la gent més jove. Recorden persones. No reclamen res per a si mateixes. Es complauen a reconèixer que han estimat molt. Saben que la vida no els ha donat tot el que esperaven. Quan hi ha en elles una dimensió de fe, aquesta esdevé més profunda, més important, perquè té la resposta definitiva. Quan la claredat de ment es manté, podem trobar en la gent gran una aportació específica i original per a la coherència de la nostra pròpia vida. No totes les edats tenen la maduresa humana i divina de la tercera edat. Joan Pau II la considerava un privilegi. Les que en tenen cura participen de la seva bellesa moral. I els diuen: maca, reina.