JORDI SALA
a tornat a la seva cita amb Temporada Alta -i al Teatre de Salt, és clar- un dels homes de teatre més importants del segle XX, Peter Brook, l´ideòleg autor de The Empty Space, el llegendari director de la Royal Shakespeare Company, el revisitador de clàssics i l´artista compromès amb el present, el ressuscitador de Les Bouffes du Nord i el fundador del Centre International de Créations Théâtrales, el director de més de setanta muntatges teatrals, de diverses òperes i pel·lícules: un mite vivent.
I més viu que mai, si ho hem de jutjar per aquest Love is my sin, un espectacle on Brook ha triat una trentena dels sonets de Shakespeare per confegir una història dramatitzada on la reflexió sobre l´amor i les seves conseqüències n´és l´eix narratiu.
Fer teatre a partir d´uns sonets, per extraordinaris que siguin (i gairebé és superflu dir que molts dels de Shakespeare estan entre els millors que s´hagin escrit mai), implica fàcilment el perill de caure en el ridícul, si no és que s´opta per una lectura o una recitació en veu alta i poca cosa més. Però la lectura o la recitació mai no podran conjurar la veritat escènica (en tenim un cas recent en el Kavafis que fa Homar), l´emoció autèntica derivada del fet que els actors no llegeixen Shaskespeare, sinó que són els personatges que els poemes creen. Només un gran coneixement de les lleis de l´escena i un talent com el de Peter Brook poden aconseguir el miracle: el miracle que el que s´inicia com la recitació de dos rapsodes asseguts es vagi convertint en una història d´amor (i de separació, de gelosia, de desamor) protagonitzada per un home i una dona -una història que ens arriba amb una energia, una vitalitat i una autenticitat colossals.
Per descomptat, amb la direcció no n´hi ha prou, sinó que per produir el miracle s´han de tenir un actor i una actriu fenomenals, i Michael Pennington i Natasha Parry ho són: no només perquè diuen el vers shakespearià com els àngels (això, ja ho pressuposàvem), sinó perquè posseeixen un ventall riquíssim de recursos actorals, plens d´elegància, de subtilitat. Darrere de cada lleu moviment de la comissura dels llavis de Parry o d´un mínim canvi en la modulació de la veu de Pennington s´hi endevina una escola d´actors, la britànica, amb quatre-cents anys d´història: una escola que, com cap altra del món, fa vàlida la feliç coincidència que es dóna en la nostra llengua en el terme «interpretar».
Efectivament, aquests actors, amb la seva interpretació -actuació-, estan interpretant -donant sentit- a cada paraula del text. Un apunt final: Michael Pennington té seixanta-sis anys, i Natasha Parry... setanta-nou!: la maduresa dels intèrprets (i el guiatge de Brook, és clar) contribueix a explorar profundament en el sentit dels sonets de Shakespeare, que va morir als cinquanta-dos anys. I una xafarderia: si algun espectador no aconsegueix recordar de què li sonen els ulls de Natasha Parry, potser els ha vist, quaranta anys més joves, encarnant la Lady Capulet de la mítica Romeu i Julieta de Franco Zeffirelli.
