MADRID | AGÈNCIES/DDG
"El que no s'hi val és viure tant". Aquestes van ser algunes de les últimes paraules públiques pronunciades per l'ahir desaparegut escriptor Francisco Ayala el passat 2 de juliol en un acte públic al costat de la ministra de Cultura, Ángeles González-Sinde, amb motiu de la presentació de la digitalització de 3.000 documents que l'escriptor va donar a la Fundació que porta el seu nom i dels quals quedarà una còpia digital al Centre Documental de la Memòria Històrica de Salamanca.
"He fet el que havia de fer i s'ha acabat", assegurava el Premi Príncep d'Astúries respecte a la seva "generositat" a l'hora de llegar aquesta documentació. "No puc dir res més que donar mil gràcies a tothom" per la paciència per "aguantar una persona de la meva edat". Preguntat per les lògiques molèsties d'assistir a un acte com aquest, Ayala va tornar a deixar clar que, en el seu cas, els anys no van aplacar la seva ironia: "El que no s'hi val és viure tant", va dir amb unes paraules que ara serveixen per al seu comiat.
En el seu darrer acte públic, el centenari escriptor assegurava sentir-se "commogut i avergonyit" per seguir despertant "tanta atenció" tot i ser algú que "amb prou feines pot caminar i a penes pot parlar". "No diguem pensar, a això ja ni s'hi aspira", ironitzava.
I també en la seva mort ha continuat atraient aquesta atenció. I és que van ser molts els representants del món de la cultura i els polítics que van voler retre un homenatge a l'intel·lectual, que va començar la seva carrera l'any 1925 amb Tragicomedia de un hombre sin espíritu i que publicaria la seva darrera obra narrativa, Cuentos imaginarios, ara fa deu anys. "Un intel·lectual modèlic", "més que un savi", "el patriarca de les lletres del segle XX" o "un referent de la concòrdia i la tolerància" són alguns dels qualificatius que va rebre ahir l'escriptor.
El president del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero, afirmava que Ayala va ser "un dels grans humanistes del nostre temps, un dels millors espanyols". El director de la Real Academia Española, Víctor García de la Concha, afirmava que va ser una persona que va viure "aliena a tota rancúnia i que a Espanya va ser un referent de la conviència i la concòrdia", a més de remarcar que els acadèmics es trobaven "desconcertats i desolats, per més que sapiguéssim que, tenint en compte la seva edat, qualsevol dia es podia morir".
Per la seva banda, la directora de l'Instituto Cervantes, Carmen Caffarel, va ser contundent respecte a la mort de l'escriptor: "Amb la seva desaparició, es tanca la gran literatura espanyola del segle XX". La seva producció literària es dividiria en dues fases, abans i després de la Guerra Civil. I és que la seva categoria de lletrat de les Corts durant la II República el duria a l'exili a Buenos Aires, d'on no tornaria fins al 1960. En la seva producció assagística va abarcar temes polítics i socials, reflexions sobre el passat i present d'Espanya, així com temes culturals com cinema i literatura.
