L'estiu de 1977, l'expresident dels Estats Units Richard Nixon va trencar un silenci de 3 anys després de la seva dimissió. Ho va fer en una entrevista en quatre parts que va concedir a David Frost. Un presentador de magazín semblava el púgil perfecte perquè Nixon es reconciliés amb el poble americà; però com en tot combat èpic, sovint el final és un inesperat K.O. Aquesta nit pugen al ring del Teatre Municipal Joan Carreras i Lluís Marco en una vetllada d'excepció arbitrada per Àlex Rigola. Facin les seves apostes.
Va demanar als actors que no veiessin l'adaptació cinematogràfica de Nixon - Frost per treballar sense influències. Es pot ser lliure quan es té entre mans un material tan conegut com el Watergate?
Tots coneixem el cas, fóssim petits, grans o encara no haguéssim nascut quan va passar; però sabem poc d'aquesta entrevista de l'any 1977. Jo no coneixia aquests fets fins que vaig llegir la peça teatral de Peter Morgan, i crec que molta gent no sabia de la seva existència fins que es va fer la pel·lícula.
Del que sí van disposar els actors va ser de l'entrevista real en vídeo.
En Joan (Carreras) i en Lluís (Marco) van tenir-la per treballar-hi; jo hi vaig fer una ullada però fins dos dies abans d'estrenar Nixon - Frost no la vaig veure sencera. Va ser llavors quan em vaig adonar com ambdós havien absorbit tot de gestos dels personatges reals que jo creia que havien sorgit d'una manera natural. I no, eren del tot treballats, el que fa que s'arribin a assemblar a Frost i Nixon tot i no tenir-hi cap semblança física.
Què té de més fidel la seva obra sobre el text de Peter Morgan que no tingui el film?
Sobre la pel·lícula no te'n puc dir res, perquè confesso que encara no l'he vist (riu). És un text que he llegit o he sentit unes 1.000 o 1.500 vegades, i necessitaré deixar passar una mica de temps fins a veure la pel·lícula. Però pel que fa al meu muntatge, et puc dir que és del tot fidel, segueix el text original.
És difícil fer un muntatge neutre quan Nixon ha passat a la història gairebé com un malvat de còmic?
No és difícil, sinó que és necessari. Als dolents no se'ls ha de dibuixar com als dibuixos animats, sinó que el més potent que tenen és que no s'allunyen tant de nosaltres. Són petites diferències les que ens fan extremadament diversos: l'educació rebuda, impulsos, decisions preses en mals moments. Els clàssics grecs deien que el millor dels personatges és el que t'inspira llàstima i terror alhora, i jo he volgut trobar la part més humana de Nixon.
Ha fet dues versions de l'obra, una amb recursos escènics més convencionals i una de més nua. Quina és la que duu a Girona?
Hi havia la possibilitat i la necessitat de fer diferents formats. En el cas de Girona no cal, però molts teatres no poden acollir el muntatge que féiem a Barcelona. Una versió és totalment despullada, més semblant a l'estètica de Peter Brook, que treballa amb molt pocs elements; i l'altra, que és la que portem al Municipal, té una escenografia molt realista i usa un llenguatge cinematogràfic. És una proposta molt teatral, amb escenografies fixes, tot i que treballa amb vídeo. Els requeriments tècnics són tan importants que, per exemple, el 95 per cent del projectat ho emetem en directe.
També és lògic usar àudiovisuals, sent aquesta una obra que parla del poder de la imatge.
De la imatge, de la televisió i de la influència que té sobre la política. No deixa de ser divertit que fos el mateix Nixon el primer polític a perdre unes eleccions per culpa d'un debat televisat, el que el va enfrontar a John Fitzgerald Kennedy.
No va tenir gaire sort, Nixon, amb les lluites a la televisió.
En realitat, el tema de fons que amaga aquest espectacle és la necessitat de reconeixement que tenim els humans, i què estem disposats a fer per aconseguir-lo. Nixon i Frost són dos personatges que estan en declivi, i que tornen al ring per un darrer combat amb poques possibilitats per a ambdós. Però tenen una necessitat gairebé malaltissa de tornar a la primera plana, i per això s'arrisquen.
Un combat de boxa, gairebé.
És que la història té la mateixa estructura que una pel·lícula de Rocky, però sent un combat intel·lectual. Dos antics boxejadors volen una última lluita, la pacten, hi posen un preu i s'entrenen. I finalment el campionat, on ambdós s'han d'anar apartant round a round perquè els mullin la cara, fins arribar a un final per K.O. que ningú esperava.
Ha dit que el muntatge escènic va suposar un repte. Per als actors deuria ser molt difícil treballar primers plànols en teatre com si ho fessin en televisió o cinema...
És complicat perquè són primers plànols molt més exagerats del que és habitual, fins i tot perillosos. Aquí no es pot repetir la presa, es veuen tots els porus de la pell, és la veritat absoluta amb totes les seves possibilitats d'error. Tots dos han fet un treball admirable.
Aquesta setmana la sala Beckett s'ha assegurat la pervivència amb el seu trasllat al Poblenou. El futur del teatre passa per fer-se públic?
Espero que quan el Lliure torni a Gràcia el proper setembre sigui de manera fixa i immutable. I dit això, és normal que projectes privats com el Lliure, la Beckett o la factoria Coma - Cros de Salt acabin sent públics o per la seva idiosincràsia o pels resultats que donen. Crec que el millor que pot fer l'administració és assumir allò que neix orgànicament i aprofitar sinergies, en lloc de projectar camins artificials.
" title="Àlex Rigola, davant del Municipal on avui presenta "Nixon - Frost".
