«Si sento rutina i la culpa és meva, plego un temps; si és dels músics, els canvio»

Cantautor. Parlar de Raimon és parlar de la història viva de la música catalana. 50 anys després de crear "Al vent", se'l continua reclamant als escenaris

Ens calen cançons d'ara, o això va dir un articulista ara fa 50 anys. Cançons noves en aquell moment, com un Al Vent que sorgiria de la guitarra d'un molt jove cantautor, que no devia ni imaginar-se que aquella composició acabaria sent l'himne fundacional d'un dels principals moviments musicals de Catalunya. Raimon Pelejero es convertiria des de llavors en simplement Raimon; i aquesta nit, al Teatre Jardí de Figueres, repassarà una carrera que ha anat creixent juntament a la cultura democràtica d'aquest país.

Enguany se celebra el 50è aniversari de la Nova Cançó i Al Vent. Arriba un punt on les efemèrides deixen de marcar-se al calendari, o sempre són ressenyables?
Bé, per començar, jo crec que la Nova Cançó no neix fins al 1962 o 1963. Quan vaig escriure Al Vent només la coneixien els amics i les noies de la universitat, perquè llavors lligaves molt si tocaves la guitarra. No sé si això encara és així! (riu). Bé, en tot cas, la vaig escriure el 1959 i va aparèixer en un article de Lluís Serrahima en una revista gairebé parroquial que acabaria sent Serra d'Or. El va titular Ens calen cançons d'ara i va ser això el que va datar l'inici del moviment, perquè de cantar en català ja ho havien fet d'altres, però no amb la mateixa intenció.
Siguin 50 anys o no, molts s'han sumat a la celebració, alguns de ben joves. Cal emfasitzar tant?
Crec que no hi ha cap moviment artístic mitjanament seriós que tingui una data de naixement concreta; no és com el naixement d'un nen o la inauguració d'un monument. Són corrents interns de la mateixa societat, l'art és viu i evoluciona: alguns en reneguen, d'altres s'hi afegeixen...
... i altres, com vostè, segueixen.
Alguns vam començar a cantar en català i encara ho fem; d'altres fa 40 anys que l'han abandonat; alguns ho han deixat una estona. Als anys 60 érem molts qui usàvem el català per fer una música diferent de la que ja hi havia: La Trinca, en Lluís (Llach) que ja ho ha deixat, la Maria del Mar (Bonet), en Pi de la Serra, o en Serrat, que ha anat i tornat. Jo no he parat, només com tanta gent a l'ofici que a vegades sent que es mecanitza sobre l'escenari i llavors para o talla uns mesos.
Precisament, quan algú ha fet un concert a l'Olímpia parisenc, quan s'ha omplert el Teatre Nacional de Catalunya, en definitiva, quan s'ha tingut tanta vida sobre els escenaris, com s'aconsegueix que cada concert sigui especial?
Si començo a sentir la rutina en mi o en els músics només hi ha dues opcions: si és culpa meva, plego; si és culpa d'ells, intento canviar-los (riu). Però a vegades aquesta és una decisió difícil perquè acabes establint vincles molt forts! En tot cas, si és cosa meva amb una mica de temps sense sortir a l'escenari la sensació rutinària desapareix. I el que fa especial cada nit és que hi hagi vida, que intentis donar el millor de tu mateix i assajar molt. No m'agrada deixar res a la improvisació perquè aquesta, per definició, acaba apareixent sola; hi ha gent que premedita la improvisació i trobo que això és una gran contradicció.
A tothom el marca la seva herència familiar; en el seu cas, però, és encara més remarcable no només per la seva dedicació a la música, una afició que li ve de genètica, sinó també pel to amb què s'hi ha dedicat...
Per mi el cant ha estat vida, i he fet vida del meu cant. El primer cop que vaig actuar a Barcelona va ser l'any 1962, i vaig acabar la carrera ?l'any següent, mesos després de treure el primer disc. Fer-ho tan jove és una conseqüència de la meva infantesa: m'agradava la poesia, tocava la flauta amb la banda, me n'anava al castell de Xàtiva a escriure versos, feia teatre... Pensava que seria professor d'Història però hi ha forces que són més fortes que la part racional, i que em van dur al meu terreny natural, l'escenari.
I en circumstàncies adverses.
I des de diversos punts de vista. Teníem una llengua minoritzada i minoritària, i això ens porta un panorama en el qual havies d'explicar per què cantaves en català. Aquest era un raonament que no calia si cantaves en cap altre idioma, però sí si ho feies en català. Finalment, però, el cant va ser més fort, van guanyar les coses més íntimes.
Quin paper li queda, a la cançó protesta, ara que sembla que "aparentment" no hi hagi tantes coses per les quals manifestar-se?
El comportament humà no canvia perquè canviï el sistema social de convivència; així que si algú vol manifestar-se artísticament de certa manera, sempre podrà fer-ho. No s'ha de protestar només per la dictadura, avui dia encara tenim moltes reivindicacions pendents.