ÀNGEL CALDAS I BOSCH
En quests dies després de Fires, els caquis del jardí del Sivilla s'han desfullat de sobte, i s'han com palplantat, amb tots els fruits al descobert, amb caquis rodons, turgents, color de butà oliós, rotunds, com caient d'una tómbola de sempre toca. És un arbre impactant, el caqui, quan és temps de fruit. No amaga res, no ombreja res. Ho dóna tot. Només en penja fruit. Ni un bri de fullaraca. És una donació total, una ofrena sense límits, amb una generositat esplèndida. El caqui té addictes. D'altres el troben d'una dolcesa llefiscosa, amb un excés d'untuositat. Però ningú no li treu el sentit d'entrega. El caqui connota amb la generositat esplèndida de la creació. La Bíblia també parla de jardí primigeni i d'arbres fruiters. La natura és de per si generosa. Com un gran brindis de caquis amb varietats infinites. Ens ve bé aquesta manera vegetal de fer, aquest ressò de la creació que gaudeix de ser collida per l'home. Ens va bé aquesta resplendor de generositat. Només li queden les branques nues, al caqui, que són com la patena d'un gran ofertori. El caqui és com el símbol d'una gran Eucaristia, on tot és fruit, com a la Creu. En l'Evangeli hi surt una pobre viuda que era observada per Jesús en el temple. Hi posa dues petites monedes que provoquen l'etern elogi del Senyor: "Aquesta dona ha donat tot el que tenia". En Victor Hugo té uns versos en què compara l'amor d'una mare amb l'Eucaristia: "Tothom en té la seva part i tots la tenen tota". És suggeridor i estimulant alhora la silenciosa ofrena del caqui, en un món en el qual la fullaraca intenta amagar, massa sovint, la buidor d'una vida sense fruit, sense ofrena, sense donació, sense amor. Una fe sense obres.
