TEXT ÍNTEGRE DEL PRIMER CAPÍTOL DEL LLIBRE, PREMI NÈSTOR LUJÀN DE NOVEL·LA HISTÒRICA, AMB UNA TRAMA AMBIENTADA DES DE LA PRIMERA LÍNIA AL MONESTIR BENEDICTÍ DE SANT PERE DE RODES
U
Abril de 1161
na llum encegadora dominava ara el monestir. L'ull del vent havia deixat pas a uns bufaruts violents. Des de les feixes d'oliveres, la gran mola de l'edifici apareixia imponent, amb els murs segats ran d'estimball, d'esquena al mar furiós, sota la guarda del castell que coronava la muntanya. L'abat Berenguer era a la sala capitular, assegut al setial de braços, allà mateix on presidia les reunions de la comunitat de monjos. Tenia un pergamí a la mà i mirava la plàtera de nous confitades amb mel que li acabava de portar fra Gausbert, el monjo cambrer. Encara no les havia tastades ni li venien de gust.
-Aquest foll de comte! -va exclamar amb veu ronca-. Ara ens vol negar els drets de pesca!
El comte Hug d'Empúries era un noble del diable, ambicionava les propietats del monestir i li acabava d'enviar un requeriment.
-Està rabiós perquè el vescomte Jofre sufraga les obres de reforma -va dir fra Gausbert.
-Quina culpa en tenim, de les seves baralles? -es va lamentar. Hug d'Empúries no podia perdonar la fortalesa del seu pare, Jofre de Rocabertí, ni el fet que els Rocabertí s'haguessin separat del vell comtat.
-Són cosins i algun dia hauran de fer les paus. -Fra Gausbert va mirar la plàtera de nous amb aire fatigós. -No heu menjat res...
-No podem consentir que ens perjudiquin -va reflexionar l'abat, amb els ulls clavats al pergamí.
-Puc retirar-me? Demà arriba el mestre escultor i ha d'estar tot a punt. -Fra Gausbert acabava de recordar les coses que li quedaven per fer. Havia d'endreçar la cambra, preparar els hàbits nets i recollir la sala.
-Teniu raó, ho havia oblidat -va fer un gest d'assentiment, mentre el monjo cambrer abandonava la sala, al vaivé de les espatlles caigudes.
Una estona més tard, va rebre un clergue gras, d'expressió ensopida, que semblava en desacord amb el que anava sentint.
-No faig cap mal, pare abat.
-Esteu contradient la llei de la Santa Església, Ponç, teniu dona i tres fills.
La llum que entrava pels finestrals d'alabastre il·luminava una gran creu de fusta que presidia aquella sala austera, moblada amb els elements justos, una gran taula de roure, cadires de braços destinades als monjos i una tribuna que servia de base al setial.
Des de la seva cadira, l'abat podia escrutar bé els visitants que li demanaven audiència. El clergue s'havia tret el barret ajustat de llana negra, que li va deixar al descobert una calba brillant, regalimada de suor.
-I no em digueu que els vostres feligresos ho comprenen -el va renyar-, esteu en boca de tothom i us exigeixo que rectifiqueu!
Fins llavors, el clergue l'havia escoltat en silenci.
-No actuaria bé, si abandonés els meus fills; el petit només té un any -va dir aixecant la mirada.
-Feu-ho com vulgueu; aneu a Roses, a Perelada, on sigui, però no permetré més escàndols a la meva jurisdicció -va ordenar amb veu aspra-, i si d'aquí a nou dies no heu rectificat, us expulsarem del poble!
L'abat va acomiadar el visitant amb un cop de mà i, involuntàriament, va fer voleiar la creu d'argent que li penjava del pit.
"Què s'han cregut, aquests clergues, qui es pensen que són".
Hauria de posar ordre al desori, faria respectar la seva autoritat entre els religiosos que vivien amb dones i aquells tronats de barons que volien ficar cullerada en tot. Si els ho haguessin permès, haurien comprat càrrecs i influències.
Podia comprendre els pecats dels homes, però no pas permetre'ls.
La reforma gregoriana, a la qual s'havien acollit feia anys, els exigia una vida evangèlica i mantenir-se allunyats del poder polític. Per això, ell mateix instituïa justícia al monestir. Amb els anys, havia afinat els trets de jutge sever; operava amb les balances i l'estilet del discerniment: la intuïció aguda, l'opinió ferma i uns principis inamovibles.
Va fer un gest de cansament i va travessar la sala amb la intenció de complir un ritual. Com cada dia, va obrir la porta de l'eixida que donava al mar per admirar la costa i va respirar fondo.
La tempesta matinal s'havia desfet, empesa per la tramuntana, que seguia bufant. Però ara el cel era net i es veia perfectament la massa rocosa del Cap de Creus i alguns masos disseminats. Aquella panoràmica el calmava. Tot aquell territori quedava sota la seva jurisdicció, de la Selva a Llançà i, seguint a ponent, allà on no arribava la vista, per boscos i praderies, fins a les ribes del riu Muga i la falda d'uns quants estanys.
Es va anar tranquil·litzant mentre repassava mentalment les propietats disperses que posseïen als comtats de Besalú, Girona, Barcelona, el Pallars, i també a l'altra banda de Pirineu i al regne d'Aragó. Tots aquells béns eren fruit de donatius i llegats que havien rebut en testament.
Va sospirar, estintolat a la barana de l'eixida. Havia d'aconseguir com fos una treva amb el comte d'Empúries; calia acabar les obres amb tranquil·litat, abans de la celebració del Jubileu.
Va tancar els ulls. Havia denunciat les agressions del comte Hug al Sant Pare de Roma i esperava rebre resposta aviat; només així, el comte s'avindria a raons.
El mar bramava com un animal disposat a engolir la muntanya i una ràfega de vent el va fer enretirar.
Poc després, va abandonar la sala per dirigir-se a l'escriptori. Caminava amb autoritat; el cap alt, la tonsura ben rasurada i un rostre de pell fina amb arrugues a l'entorn dels ulls i els angles de la boca.
Tenia cinquanta anys i en feia més de deu que guardava en secret un assumpte privat.
En entrar a l'escriptori, el va il·luminar la llum que traspassava els finestrals d'alabastre. Allà dins regnava una calma absoluta. Era l'hora de descans dels monjos que transcrivien manuscrits i una olor forta de tinta, de ploma d'ocell i de pell seca de pergamí envaïa l'atmosfera solitària.
Va caminar per la sala, fins a arribar als mobles que antecedien els pupitres dels copistes. Un cop allà, va obrir l'arca dels llibres profans on guardaven els còdexs visigòtics i grecollatins. Tots aquells escrits quedaven fora de l'abast de la majoria de monjos, que es limitaven a recitar els salms.
Va apartar els llibres que calia preservar de la curiositat malsana; va ficar la mà dins el calaix més profund de l'arca, fins que va trobar el llistós que protegia el fons del moble i el va empènyer amb suavitat.
Inesperadament, la peça de fusta es va desplaçar cap a una banda i va deixar al descobert una petita cavitat. Hi va introduir la mà i va palpar-ne l'interior.
-Encara hi és -va mormolar exhalant un sospir.
De seguida va tornar a a justar la portella, va recol·locar els llibres i va tancar l'arca.
