Les eleccions a la udg. anàlisi

RAMON BOIX IGLESIAS S'han fet diferents valoracions per part de membres de la comunitat universitària i comentaristes dels mateixos diaris de les recents eleccions a rector/a de la universitat. Algunes les he trobat molt desafortunades i voldria explicar per què.
En primer lloc, crec que demanar que hi hagi més candidatures és com predicar al desert. A qui s'adreça la petició? A qui es pot forçar a presentar-se? Presentar-se a aquesta tasca crec que vol molta motivació, moltíssima, ja només presentar-se i afrontar una campanya electoral la vol. Com actuen a la vida diària de la universitat els que fan aquesta petició? Què fan per canviar la situació? Què esperen que passi?
En segon lloc, cal dir que la participació ha estat baixa; crec que mereix una matisació si volem veure el fet amb amplitud de mires i encertar en el diagnòstic.
La funció primària de la universitat, la recerca i l'ensenyament, la fan el col·lectiu del professorat; qui la dirigeix i per tant en té la més gran responsabilitat és el col·lectiu dels doctors, ajudats i recolzats pels altres col·lectius de professors i pel personal d'administració i serveis.
Amb aquesta premissa, crec que és de justícia admetre que qui té la major responsabilitat tingui el major poder, i la participació del col·lectiu de doctors, amb vinculació permanent, ha estat del 89 %. Una altra cosa és que s'ha de valorar si es compleix la funció correctament. També si s'acompleixen les funcions associades, com és la recepció de l'ensenyança i la utilitat de la recerca, aquesta en sentit ampli, no només utilitarista, com també la gestió dels diners públics que s'hi destinen. I aquí han de jugar, també, els altres estaments de la universitat, on hi poso els estudiants (participació del 14 %) i la resta de professorat (participació del 36 %) i el personal d'administració i serveis (participació del 71 %), que assisteixen els doctors en la seva tasca, sí, en la seva tasca, perquè hem d'admetre aquest paper, perquè hi ha d'haver algun tipus d'organització. I també han de fer el seu paper els estaments legals i socials externs de control. És molt el diner aportat per tots.
Cal que la desafecció política, basada en la no-acceptació de models d'organització sense propostes alternatives es miri de corregir. S'espera no se sap què per canviar no se sap ben bé què i això sense fer l'esforç associat a tot canvi. I sense que vulgui dir que no s'han de produir canvis en els models organitzatius de la societat i, en concret, de la universitat. Cal prendre consciència que tot canvi requereix esforç i lluita mitjançant els camins establerts, i que els canvis arriben, sovint, en portar-los a terme en les coses petites i de cada dia que afecten més directament les persones. En l'actitud amb la qual s'afronta el dia a dia. Tot és possible i el canvi l'han de fer els que viuen i coneixen els problemes.
Crec que s'ha d'evitar caure en valoracions frívoles que no contribueixen a millorar la percepció que es té de tot plegat.
Hem de col·laborar a canviar el model, si no ens agrada, fent propostes, lluitant per aquestes, i independentment del resultat, contribuir a fer més atractiva, professional i emotiva la participació en la res pública.