La sala d´espera

ÀNGEL CALDAS I BOSCH Al món, tot són sales d'espera. Però el comentari ha fluït en un sala d'espera mèdica. També es diu que "qui espera es desespera", però és una visió negativa de l'espera. Els francesos en diuen sales d'attente. Indica una tensió vers els resultats. Inclou la idea d'esperança. En una sala d'espera mèdica l'esperança humana queda subratllada. És com l'aire previ a la consulta. L'home és l'únic animal que té esperança. El silenci o el xiuxiueig estimulen la reflexió. A la paret, dos grans cartells escolars sobre l'esquelet humà i la musculatura. He tingut temps de repassar els noms apresos a les classes de ciències del batxillerat. Haver de contemplar per força, molta estona, un esquelet és tota una lliçó d'antropologia i també, de religió. S'entén més allò que es diu: això és un ésser de "carn i ossos". No deixa de ser magnífic l'ésser humà estructurat sobre un esquelet de precisió i una musculatura que va enamorar l'escultura grega. Però els dos cartells de la sala d'espera no em resolien el misteri de la persona. Ni tan sols el cervell, que no hi apareixia per a res. La persona és més que l'esquelet, és més que la musculatura i que el cervell. El misteri de l'Encarnació -ara que ve Nadal- em sonava més com l'"anorreament" de què parla Sant Pau.
És molta generositat, per part de Déu, fer-se home, assumir un esquelet i un cos i una ànima en la Segona Persona divina. I això que ho diguem cada diumenge en el Credo de la Missa: "I el Verb es féu carn i habità entre nosaltres". El grec diu sarcs, per dir carn. Però mai com en una sala d'espera de metge, l'esperança humana s'havia barrejat amb la gran esperança d'un Déu fet Home. Ara que les botigues comencen a vestir-se de Nadal, m'ha semblat que jo podia vestir-hi aquesta petita columna.