«A la vida real no m´agrada passar por però en el cine és terapèutic»

Arribava de Madrid i el primer que ha fet en aterrar a Manresa ha estat entrar a la sala 1 de Multicinemes Atlàntida. Leticia Dolera (Barcelona, 1981), una de les actrius espanyoles amb més projecció, és la presidenta del jurat que triarà el premi Plácido de Plata al millor film de cinema negre del Fecinema. Ahir a les 5 tocava veure Five minuts of heaven, d'Olivier Hirschiegel. Avui, com a mínim, quatre pel·lícules més. Dolera, que es va donar a conèixer en la sèrie Al salir de clase, està bastint una carrera que no defuig ni papers ni països. Des de Man push cart, de Ramin Bahrani, passant per Imagining Argentina, amb Antonio Banderas i Emma Thompson, Imago Mortis i acabant amb Circuit, de Xavier Ribera Perpiñà -pendent d'estrena- i la paròdica Spanish Movie. El cinema fantàstic és una de les seves debilitats.

Què li troba al fantastic?

És un bon mitjà per explicar la realitat amb una altra visió.

Li agrada passar por?

Gens. A la vida real no m'agrada gens passar por. Però interpretar un film de terror o fantàstic és terapèutic.

Volia ser vampiressa, i Paco Plaza li va servir en safata en el teaser Maldito viernes.

Sí. Es pot veure per YouTube. M'encantaria desenvolupar el personatge!

O sigui que firmaria una nova adaptació de Dràcula.

Ara mateix! Els vampirs tenen una part misteriosa, tràgica però també molt romàntica.

Per què actua?

Per experimentar el que no podria d'una altra manera. I per comunicar. Per expressar-me. Una pel·lícula ofereix la visió del món d'un director. I nosaltres ajudem aquesta artista a portar-la a l'espectador.

I què busca en una pel·lícula?

Un bon guió i un bon director. Amb això ho tens tot. Pots fer qualsevol personatge.

La seva millor experiència?

Man push cart, de Ramin Bahrani. No tenien ni un duro però em va encantar el guió. Va ser una experiència molt valuosa i honesta, rodant amb un equip molt petit que s'estimava el cinema. Descobreixes que és l'energia la que mou una pel·lícula, no els grans pressupostos.
Però, precisament, el més difícil és estrenar aquestes petites produccions.
Man push cart es va estrenar a Madrid, Barcelona i Bilbao. Però sí. Els actors no ho patim però sí els productors i els directors. I tots com a espectadors. Ens perdem visions del món, de l'art, de cultures diferents que queden eclipsades per les majors americanes.

Doblem o subtitulem?

Jo no doblaria en cap idioma. Es perd la màgia. Cada llengua té matisos que no es poden traslladar.
Vostè no sembla tenir gaires problemes. Ha rodat en català, castellà, anglès i francès.
És cert. I cada idioma et vibra diferent i a mi m'ajuda a treballar en una llengua que no és la meva, em sento més lluny de mi i això em dóna més llibertat. Em situo darrere d'una màscara falsa que em protegeix.
Diria que vostè està en aquesta història per aprendre.
Sí. Per enriquir-me. L'art serveix per descobrir-te a tu mateix.
I què ha descobert?
Això no t'ho diré.
....
Que en aquest món no pots tenir prejudicis. Que tothom et pot sorprendre. És políticament correcte.

Sí. I és veritat?

Sí.

Si no hagués estat actriu...

Jo anava per bioquímica... i no està tan lluny d'aquesta professió! Alguna cosa de física i química té la interpretació.

S'ha estrenat com a directora del curt Lo siento, te quiero presentat a la Seminci de Valladolid. Què li dóna la direcció?

Més responsabilitat però també més llibertat. Quan actues ets una marioneta al servei d'un director, d'una història. En la direcció estableixes una relació més personal amb el cinema. He escrit un altre curt i provaré de rodar-lo entre el desembre i el gener.

No és el primer cop que fa de jurat. Què li semblen els títols que haurà de jutjar?

Hi ha nivell. Crec que ens costarà decidir el Plácido de Plata.

L'entusiasma el fantàstic. I el negre?

També si està ben portat. Però la veritat és que una pel·lícula ben feta no entén de gèneres.