una comèdia metateatral

JORDI SALA E"una comèdia espanyola"
De Yasmina Reza.
D DIA: Teatre de Girona, 27/11/09.

stà de moda malparlar de Yasmina Reza, en part perquè l'èxit provoca enveja en els envejosos (de fet, sembla que també està de moda fer crítica teatral compensant el dèficit de formació i de capacitat analítica amb l'evacuació d'insults). D'entrada, doncs, diré que Reza és una escriptora dramàtica de molt talent: excel·lent dialoguista, amb sentit de l'humor, enginyosa estructurant trames i habilíssima presentant ambients quotidians que deriven en situacions histriòniques que deixen en la nuesa la fragilitat humana. No he vist Un déu salvatge, però em va agradar molt Art i em va entusiasmar Tres versions de la vida.
M'ha agradat només a mitges, i ho lamento, Una comèdia espanyola. I no té res a veure amb la producció: aquest producte a tres bandes (ni més ni menys que el CDN, el TNC i Bitò) és d'una solvència incontestable, tant des del punt de vista de la direcció (Sílvia Munt dirigeix esplèndidament les emocions, els tons i els moviments dels actors), com de la interpretació (perfecte, entranyable alcohòlic Ramon Madaula; extraordinari, sublim no-ningú Xicu Masó; molt efectives actrius neuròtiques Cristina Plazas i Maria Molins; i impecable mare victimista Mònica Randall), com de l'espai escènic (de Xavier Millán, que remet, no sé si per casualitat, als decorats d'alçada que Fabià Puigserver va fer servir per muntar alguns clàssics espanyols), com de la utilització del vídeo (que, juntament amb el disseny de llums de Lionel Spycher, elimina el perill de confusió entre els dos plans de realitat dramàtica). No atribuiré cap mal, tampoc, a la traducció del text, en alguns aspectes qüestionable (i ningú la signa al programa de mà: increïble!). El problema és a l'origen, al text mateix, que estableix una seductora estructura metateatral on uns actors parlen de l'ofici en el procés d'assaig d'una comèdia "espanyola" (tot i que més aviat sembla russa) que és dinamita pura sobre les relacions familiars. En teoria, la clau de l'èxit de l'obra de Reza seria la reflexió sobre l'art teatral; però la previsibilitat i la vacuïtat del que s'hi diu (una sorprenent superficialitat de Reza, però potser lògica: hi deu haver poques persones vives al món que puguin dir res de realment nou i interessant sobre el teatre), i sobretot la renúncia a crear caràcters de les cinc persones que són els cinc actors, desplacen el centre d'interès cap a la comedieta intrateatral, i encara sort: el públic agraeix el divertiment de l'obra dintre de l'obra, i s'hi agafa com el nàufrag a la fusta. Quina llàstima, no haver dut el plantejament de la trama fins al final: voldríem saber més de l'actor que fa de matemàtic, i del que fa d'administrador de finques, i de l'actriu que fa de mare, i de les dues actrius que fan d'actrius; saber la història enllà dels seus personatges, perquè només això justificaria l'estructura metateatral. Però no, a aquest pla de realitat Reza només hi confia els monòlegs lapidaris sobre el teatre, i per tant no convida al lligam i a la vivència emocionals. Quina pena: a part del treball dels actors i potser de l'escenografia, d'aquesta obra el públic només recordarà els retalls de la suposada obra del tal Olmo Panero (i que també ha escrit Reza).